Raül Najas

Video: Entrevista a "Tens un racó dalt del món"

2012-02-02T16:20:00.004+01:00

Ja podeu veure online l'entrevista que em van fer a canal 21 el passat gener.

Entrevista a "Tens un racó dalt del món" a l'Ebre TV

2012-01-25T17:46:00.006+01:00

Aquesta setmana són dos els convidats a Tens un racó dalt del món, de Canal 21. Dos joves, tots dos nascuts l'any 1990, tots dos d'Ulldecona, tots dos amb estils i camins diferents, però tots dos amb talent, empenta i futur.

Nassira el Hadri ens parlarà del seu llibre Contes àrabs, literatura popular del nord del Marroc, un treball sobre els contes que escoltava de petita i que s'ha convertit en un recull de relats bilingüe (català i àrab) que ens permetrà comprovar les semblances i diferències amb els contes que sempre hem escoltat. Un llibre que li ha valgut a la jove autora molts premis.

Raül Najas ens parlarà del seu llibre Orfe de context, un poemari fresc, valent i sincer on l'autor es despulla i mostra obertament passions i vicis, somnis i emocions.

La joventut al poder.

A la imatge, els llibres recomanats durant el programa.

No us perdeu el programa el 25 de gener, a les 21.00 i les 23.30, i en posteriors repeticions

Enllaç al bloc del programa

País de subcontrata

2011-12-14T13:14:00.004+01:00

Volies, vols cantar-li a València

sense castedat ni embuts,

als ulls tancats del cap i casal.

Tancada en ella mateixa o

mirant només, a la capital artificial.

Les notes de la muixeranga em recorden que

Matrix o no, això és una altra història.

Mafiosos de prostíbul amb llumetes a la nacional.

No passareu.

Parlen d'Orfe de context

2011-12-06T19:33:00.009+01:00

El passat diumenge l'escriptor Jesús M. Tibau va fer una menció al meu primer llibre a Tens un racó dalt del món, el seu bloc literari de referència a les Terres de l'Ebre. Aquí teniu l'article i l'enllaç a l'entrada original:

27 NOVEMBRE 2011

Orfe de context, de Raül Najas

M'agrada deixar-me sorprendre pel primer llibre amb què es destapa algun escriptor novell, especialment si és d'una joventut envejable. M'agrada notar l'escalfor de les seves paraules, la passió que s'encén com la cigarreta que crema i que es consumenix, aparentment, amb pressa. Despullar-se i fumar-se la vida és en gran part el que fa l'ulldeconenc Raül Najas al seu primer poemari Orfe de context. Recordo en llegir-lo la necessitat d'expressar-se amb paraules, quan les paraules només són un pretext per mostrar emocions. Primaveres amb disfressa de nostàlgia.

I aquesta explosiva necessitat de paraules que m'incita el llibre em suggereix una mena de joc que estreno avui: obrir el llibre a l'atzar diverses vegades i escriure el primer que vegi. El resultat és: "regalaré tots els meus futurs versos", "invencibles", "el meu xicot tambñe dorm al seu llit", "les vostres àmplies poltrones", "com una puta que no cobra","incongruència humana", "l'enyorament d'uns braços que t'estimen".

Però potser millor un dels poemes sencer:

Burilles: cendra i besades

A la tauleta de nit

entre llibres, revistes del temps

i envoltoris de condons

hi ha un cementiri de burilles.

Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,

d'altres estan consumides fins al filtre.

Algunes estan apagades perfectament i delicada.

D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada

i amb força.

Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.

Article Original del bloc Tens un racó dalt del món

Company, amic, desconegut (A S. Iborra)

2011-09-30T18:46:00.003+02:00

"Que los que matan se mueran de miedo"

J. Sabina

A salvador Iborra

Avui ha mort un poeta.

No el conec.

De fet mentiria si digués

que n'he sentit parlar

alguna vegada.

A partir d'aquest vespre,

on les lletres prenen

un caire roig venjatiu,

el vull com a germà.

Com a soldat que ha

salvat tots els mots.

Company, amic, desconegut:

tenim les bales a punt

en forma de lletres o

estilogràfiques esmolades,

segons convinga,

per assolir la victòria.

Qualsevol nit

la brandarem a les sis

del matí a qualsevol

barra.

No és una qüestió

de bicicletes.

És una Vendetta

que assoleixo com a própia,

i que farà reblar

les fronteres

del nostre veritable país.

Ulldecona, vesprada del 30 de setembre del 2011

Indigats, sí. Indignats.

2011-05-31T08:02:00.002+02:00

M'arriba la indignació als garrons.
Senyors, senyores i altri, no és un potser.
Hi ha algú que no pot menjar
i dorm al carrer.
Fem alguna cosa o què?

Castelló 31 de maig del 2o11 a les 8:05 h.

A propòsit de la cultura

2011-05-10T22:37:00.002+02:00

La cultura és l'eina fonamental per a reconèixer-nos com a individus alhora que col·lectivament ens identifica com a catalans i catalanes. El nostre poble això d'entrada ho té prou clar. S'ha caracteritzat pel gran teixit associatiu que ha vertebrat sempre la vida falduda. De tota manera, aquestes manifestacions culturals, i com més va més, són inamovibles i no solen incloure amb el pas dels anys elements nous -que per altra banda estan esdevenint al nostre voltant-. És molt comú dins dels sectors de gent del nostre poble que no sol consumir la cultura oficial sentir dir allò de:”per a fer això o allò no tenim altre remei que anar fora o simplement no fer-ho”. Quantes coses s'han quedat al cafè per la temor de portar-ho avant i no rebre suport de cap tipus? Per això cal una política des de l'administració més propera al ciutadà -l'ajuntament- que estiga al servei d'un projecte cultural propi, integrador i de qualitat per a TOTA la gent del nostre poble. Cal potenciar la cultura popular, la cultura de carrer i incidir aquesta en els més petits que se'n han de sentir protagonistes. Cal potenciar la Festa Major del nostre poble fent protagonistes no només a les associacions i col·lectius que l'han de vertebrar sinó a tota la gent que no forma part de cap col·lectiu i que igualment s'hi ha de sentir protagonista. Per això cal una comissió de festes popular on tinguen cabuda tant representants de TOTS els col·lectius del poble, com de gent no associada que ha de donar el seu punt de vista de com hauria de ser la festa del seu poble. Ja està bé de fer comissions fantasmes que no són només que projeccions de la política cultural de l'ajuntament. Cal una comissió feta pel poble per al poble. Amb tot el suport -i no només les decisions- de l'ajuntament.

Per altra banda m'agradaria incidir en la formació. No podem fer res, o ben poca cosa, des de l'ajuntament per a incidir en el sistema educatiu. Però si que podem crear formació complementària i alternativa. Mitjançant una Universitat Popular podem donar cabuda tant a classes de català per a nouvinguts o persones del nostre poble que han patit l'ensenyament del franquisme i post-franquisme i malauradament no saben encara escriure en la pròpia llengua, que en són moltes, fins a donar classes de dibuix, informàtica, tallers de literatura, o conferències sobre la història del nostre poble. Cal dir, obligadament com exemplifica la paraula “popular” que ha de ser una entitat pública, gratuïta i independent.

Per acabar voldria comentar l'estat de la nostra llengua a Ulldecona. Afortunadament el català a la nostra vila gosa d'una bona salut només minvada per alguns sectors de població on el català no té massa incidència -ja hem parlat abans d'una de les possibles solucions per aquest fet- però jo voldria parlar sobretot de com parlem en català i sobretot, de com l'escrivim. Sí, la majoria emprem el català, però com? El parlar de la nostra vila està comprès dins del gran dialecte occidental i més concretament dins del nord-occidental o mal anomenat Tortosí que comprèn també gran part del nord del País Valencià. El nostre parlar degut al contacte amb l'espanyol i el bilingüisme unilateral¹ ha patit una gran contaminació de mots castellans i la pèrdua progressiva de les paraules que deien els nostres iaios. Dos exemples: sombrero per capell o techo per sostre. Però per altra banda un altre fet afecta el nostre parlar degut al centralisme que ha caracteritzat la nostra història cultural. Perquè cada volta sento més xiquets auto-anomenar-se nens? Hem de ficar tot el que estiga a la nostra mà per a no perdre la nostra manera GENUÏNA de parlar i d'escriure que és tan catalana com qualsevol on digues bon dia i et contesten bon dia.

Raül Najas

nº2 a les llistes de les CUP d'Ulldecona

¹Bilingüisme unilateral: Dues llengües conviuen en un sol territori. Mentre que els parlants d'una llengua només són obligats a conèixer la pròpia -espanyol- els parlants de l'altra llengua són obligats a conèixer l'altra -espanyol- i si volen la seua -català-.

Enllaç a l'article original

Presentació 'Orfe de context' a Ulldecona

2011-04-21T16:36:00.002+02:00

El divendres 22 d'abril, a les vuit del vespre, tindrà lloc la presentació i signatura d'exemplars del primer llibre de Raül Najas 'Orfe de context'. L'acte tindrà lloc al pub Glop's a Ulldecona (Carrer Guifré, 26).

'Orfe de context' és un poemari que gira al voltant del tot i del no res. Del que ha pogut ser i no ha estat. Però també del que és i ningú vol veure. De la provocació. De l'amor, i sobretot, d'una cosa que no sabem el que és però és l'únic que importa.

L'acte de presentació comptarà amb els parlaments del Cantautor Lluís Vicent des de València, de l'autor del poemari Raül Najas, del poeta local Enric Barberà i d'un fitxatge d'última hora: l'amic Oriol Fuster d'Amposta. En acabar faràn un petit recitals amb versos del llibre i potser amb algun inèdit.
Mentrestant, però, sonarà bona música.

Us esperem!

'Orfe de context' a les llibreries

2011-04-19T22:43:00.003+02:00

Ja han estat distribuits exemplars d'Orfe de context' arreu dels Països Catalans. A continuació incloc la llista de les 25 llibreries on el podeu trobar:

Tarragona

Pub Glop's (Ulldecona, Montsià)

Papereria Serra (Ulldecona, Montsià)

Papereria Castell (Ulldecona, Montsià)

Papereria Bloc (Ulldecona, Montsià)

Llibreria Virma (La Sénia, Montsià)

Casa Gumer (La Sénia, Montsià)

Llibreria Josep (Santa Bárbara, Montsià)

Llibreria la 2 de Viladrich (Tortosa, Baix Ebre)

Llibreria de la Rambla (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria La Capona (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria Galatea (Reus, Camp de Tarragona)

Llibreria la botiga de Ramón (Alcanar, Montsià)

Llibreria La Gavina (Amposta, Montsià)

Llibreria Rafael i Solé (Amposta, Montsià)

La llibreria Alba (Amposta, Montsià)

Llibreria Pont del Grau (Amposta, Montsià)

Llibreria Fontcalda (Gandesa, Terra Alta)

Girona

Les Voltes (Girona, Gironès)

Barcelona

Llibreria Catalonia (Barcelona, Barcelonès)

La Gralla (Granollers, Vallès Oriental)

Castelló

Llibreria Argot (Castelló de la Plana, Castelló)

Llibreria Els Diaris (Vinaròs, Baix Maestrat)

Llibreria Benicart (Benicarló, Baix Maestrat)

València

Llibreria Tres i Quatre (València, València)

La Costera (Xàtiva, La Costera)

'Orfe de context'

2011-04-19T08:13:00.003+02:00

Aquesta setmana ha estat publicat 'Orfe de context', el meu primer llibre de versos. És una edició acurada, rústega, d'unes 67 pàgines amb el pròleg de Montserrat Corretger i costa 7 euros. Tot i que a la majoria de llibreries no hi serà fins al dia 23 d'abril, ja es pot aconseguir vía online (a la dreta clicant a la portada del llibre). En breu publicaré una relació de les llibreries d'arreu dels Països Catalans (unes 20) que el ficaràn a la venda a partir de Sant Jordi.

"Orfe de context és un llibre valent i provocador. El seu autor es proclama sense límits. Ha establert un personatge vençut abans d’hora, autoreflexiu, fumador i enamorat sense retorn que es diu i es rediu.(...)Orfe de context és un inici amb totes les conseqüències de ser-ne: no hi ha tot el que hi caldria, no cal que hi hagi tot el que hi ha."

Fragment del pròleg de Montserrat Corretger

BOTIGA ONLINE: http://raulnajas.urbecom.com

XX

2011-02-08T01:59:00.003+01:00

Vaig tirant cap avant.

Deixant córrer les hores

en un rellotge aturat,

esperant ves a saber què.

Tu no ho saps

-i jo tampoc-

però el demà

és dins les nostres butxaques.

Biesperma

2010-08-07T21:03:00.004+02:00

Tu i jo,
prenyarem tots els versos
amb un brogit mesclat d'esperma espès
en forma de lletres.

Per a que esdevinguen
el que tu vulgues.

Irònic és poc

2010-06-14T22:06:00.001+02:00

Vull ser lliure però sóc
esclau del tabac.
Què li farem. Rebutjo
l’opressió d’un estat
i em subjugo a una màquina
que em cobra per a donar-me
l’hora.
Vet aquí la genial
incongruència humana.

Ulldecona, 3 d’abril del 2010

Enyor

2010-03-14T22:42:00.004+01:00

Esta vesprada, que no hi ets,

tornen a sonar els Beatles i

sembla que el temps s’apega

per les parets

sense deixar córrer els rellotges.

Dient les coses que no ens

atrevim a dir encara.

El coixí del meu llit

encara fa la teua olor.

Ja saps, ja sabeu.

O potser no ho havia dit mai encara.

Les olors per a mi són una ruleta russa

amb premis i suïcidis arbitraris.

Encara no he fet el llit.

No el faré.

A la nit em tornaré a ficar dins

de la mateixa manera que l’has

deixat aquest matí.

Potser siga l’única forma de trasplantar

alguna cosa semblant a una abraçada.

Bé, és igual. No he dit res.

Quina llàstima que no estigues aquí...

Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010

Andy Warhol en bicicleta

2010-02-13T19:33:00.004+01:00

Vull deixar d'escriure.

No sé què passaria si
deixés de banda
la teràpia del paper.
Potser em sortirien
els mots per les orelles,
o me'ls hauria d'engolir
com la verdura de la infància.
Amb paciència i sense ganes.

Potser em tornaria més boig
del natural i cridaria
espontàniament pels carrers
per a espantar els mals esperits.

Potser em faria una persona assenyada.
Pensaria menys, votaria bé, em casaria
i tindria dos fills que treurien
bones notes.

No penso deixar d'escriure.
De moment.

Un dia qualsevol, O no.

2010-01-13T23:48:00.002+01:00

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-

Salou, 13 de gener del 2010

La història mai contada

2009-11-18T22:29:00.004+01:00

Recordo la història que no surt als llibres.
Coberta de pols i cendra i amb
un regust a opressió i oblit.
La història que fan les gents (així en genèric)
sense voluntat de perviure.
La que han fet les mares i les persones
clau de noms anònims.
Aquella que fan cada dia els amors invencibles que duren tres anys.
La història que fa la tendresa i tots els artistes
que no fan art però l’evoquen.
La que fan els carrers de quitrà, misèries i vida.
La que fan els sorolls, els consells, les carícies,
la violència, les utopies, les morts, la solitud.
Gora la història mai contada!

Catarsi sexual

2009-09-28T14:42:00.002+02:00

Besaràs els llavis d’algú altre

I en la teua recerca constant

Per fi trobaràs la vida,

Aquella que has buscat

-sense matar-te massa-

En cada plec de llengua

Dels teus torturats amants.

Jo, en aquell moment,

Estaré ofegan-te en un vas

De whisky rebaixat amb aigua.

Cremaré el llit, la roba,

La meua pell, els meus records...

Tot allò que fa olor a tu.

Només llavors podré

Començar a oblidar-te.

Ulldecona, 1 de setembre del 2009

Parlem de..

2009-08-15T18:55:00.002+02:00

Parlem de cardar per accident
parlem de parlar sense dir res
parlem del sorprès que mai sorprèn
parlem d'alçar-se pel seu pes.

Parlem de les escales qualsevols
parlem del riure sense ganes
parlem de l'amor mal correspost
parlem de l'adulteri sense banyes.

Parlem d'un sí embolicat
parlem de l'hostatge mal lligat
parlem dels grisos de colors.

Parlem de les viudes amb marit
parlem de dones amb pèl al pit
parlem de ficar-li dos collons.

Molí l'abad, Pobla de Benifassà, 11 d'agost del 2009

Dissabte: Divendres amb ressaca

2009-08-10T15:32:00.002+02:00

Banalitats de purpurina
romanticismes superficials
Coses dites per no callar
besos de sucre i melamina

Vosaltres, àngels amb sexe
comerciants de múscul i cervell
Perquè us preocupeu de la roba
quan el vostre món és sense?

La felicitat és una cançó electrònica
Els dissabtes són de paper couché
plagats d'hedonistes sense elegància.

I a un racó fosc del carrer Balmes
et pregunten a l'orella: "Ja has acabat?"

Ulldecona, 10 d'agost del 2009

Versos d'estiu: II

2009-06-19T13:57:00.003+02:00

Cercar quelcom per ser lliure
com qui busca un tall de meló
en la boca.

Els hiverns són freds
i els estius calurosos a Tarragona.

I segueix rondant la merda rutinària
de cada dia.
Dansen les xemeneies i
un funcionari es toca els collons
abans de fer el cafè.

Tot com sempre.

Els jòvens passen pel costat
i et tomben alimentats de no se què.

La mare que recull a la nena al
col·legi nihilista de monjes, els
trossos de carn que descarreguen
al mercat, un petroler
de joguina al port.

Olor a canut, a herba.

I motors. Motors i xais.

Tarragona, 11 de juny del 2009

Versos d'estiu: I

2009-06-15T16:05:00.002+02:00

I va rodolar el que deies escales avall.
"Això és una merda"
Però és.

Hi ha besos de mossos al carrer:
olor de murta i de lubricant de condó.
Hi ha amistats amb ziga-zaga
i punyalades a l'esquena.

I ell em diu que això és així,
que no hi ha més, que ja està.

"Que ja està"

Imbècil xiquet sense llums.
Si encara vas plorant pels racons
i queixan-te d'existència.

Mentre, al bloc veí, algú s'escorre.

Tarragona, 11 de juny del 2006

Perquè Iniciativa Internacionalista? Una ràpida reflexió

2009-06-05T14:20:00.002+02:00

La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?

L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...

Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.

Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”

Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.

Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!

Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.

Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!

Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...

El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.

S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.

És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.

El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.

www.iniciativainternacionalista.org

Cançó i poesia contra la repressió

2009-05-18T22:21:00.004+02:00

Aquest dissabte 23 estaré al Casal Groc de Barcelona recitant uns versos per la llibertat acompanyat de la guitarra de Pepet i Marieta.

Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.

També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...

El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.

Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet,

manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Més informació:

www.abosoluciojona.org

collita del 09

2009-05-15T12:40:00.002+02:00

El meu propòsit final
no era escriure versos.
Només volia arrencar-te el cor,
plantar-lo al terra
i regar-lo generosament.
Per a que cresqueren els desitjos
que vam somiar els dos.
Més tard vaig comprendre
que això es deia enamorar-se.

1 de maig del 2009

Repressió

2009-04-22T14:59:00.002+02:00

Franquisme

2009

Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

El gremi estanquer i els fumadors

2009-04-21T21:10:00.002+02:00

Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.

Tarde d'abril i cervesa

2009-04-19T15:49:00.003+02:00

Sense tu vaig pansint-me
Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.

Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.

Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.

Potser que estiga confós
o temporalment insensible.

I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.

No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.

Als meus peus secs pètals imaginaris.

I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.

Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.

Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009

Paraula de Déu

2009-04-12T20:00:00.004+02:00

Ha començat la processó.

Cada tamborinada és un assesinat de l'esglèsia.

Els cristos ploren sang.

No pels humils pecadors del poble.

Sinò pels terroristes verbals i literals

vestit d'hàbit.

Els desitjo un últim sopar i un calvari.

Excomuniqueu-me.

M'estalviareu l'apostatació.

Però les veritats fereixen.

I no penso utilitzar eufemismes

ni tant sols una simple metàfora.

Tant se val el que escriga.

Els capellans seguiràn

demanant diners al poble

en el seu púlpit d'or.

Nietzsche tenia raó.

Déu ha mort.

Però no l'hem matat nosaltres.

S'ha suïcidat.

Alzira, 10 d'abril del 2009

Retrat d'un somnriure: Poema recitat i musicat

2009-03-04T22:31:00.011+01:00

Aquí teniu el meu últim invent. Després de passar-me mitja nit i tot el dia d'avui he pogut aconseguir d'una manera mitjanament presentable la sintesi entre poesia i música. Espero que us agrade. Però el que més espero, i que no se sol produir, són els vostres comentaris. Si agrada pot esdevindre una cosa quotidiana. D'altra banda m'agradaria donar-li millons de gràcies a Oscar Ebri per ajudar-me amb la part tècnica. Sense ell no hagués estat possible.
M'agradaria dedicar-li aquest primer poema musicat a Jud, que marxa del pis. Prometo fer-te'n un de personalitzat. Se't trobarà a faltar.

Musica, guitarra, poema i veu: Raül Najas

Retrat d'un somnriure

Alguna cosa se t'està morint

amb la cigarreta que fumes.

El teu somnriure em torna

a rebentar els morros.

La jaqueta de pell

damunt del sofà de sempre.

Dic -de sempre- com si

et conegués de tota la vida.

Remata'm. Mata'm la innocència

que em vas anar prenent.

Regalima el temps

en la galleda de l'existència.

I diuen que ni s'ha de mirar endavant

ni s'ha de mirar el passat.

El cap a terra!

Carpe diem disfressat de ceguera.

Uns adéus que marxen i

uns adéus que diuen hola.

Però tu, segueixes somnrient

brut de bellesa.

I jo brut de desig

per mirar-te als llavis.

Flagel·la'm lentament

amb el fuet de l'estima.

Que l'àcid que rebossa el teu cor

trenque el meu vidre en mil trossets.

Tarragona, 4 de març del 2009

Burilles: Cendra i besades

2009-02-19T17:55:00.002+01:00

A la tauleta de nit
entre llibres, revistes del temps
i envoltoris de condons
hi ha un cementeri de burilles.
Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,
d'altres estan consumides fins al filtre.
Algunes estan apagades perfectament i delicada.
D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada
i amb força.
Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.

Tarragona, 18 de febrer del 2009

De Salses a Guardamar per via melangiosa

2009-02-17T16:23:00.003+01:00

"A tots els que no es deixen silenciar"

Aquella terra erma
on m'agradaria veure créixer
tots els meus desitjos.
Els nostres desitjos.

No és possible.

Els desitjos només creixen
en terres lliures,

no oblidades,

on recordes el que abans
recordaves.

Enyora el que mai has tingut
perquè és l'única forma
d'aconseguir el futur.

Tarragona, 13 de febrer del 2009

Un breu apunt

2009-02-06T18:26:00.004+01:00

L'article que vaig publicar el 21 de gener passat sobre Obama i les seues circumstàncies ha estat publicat al setmanari El Temps a la secció de Cartes al director. Al número 1286 d'aquesta setmana. Aprofito per animar a llegir aquest paper que és realment deliciós en cadascuna de les seues edicions.

Un mar de potsers

2009-02-02T00:14:00.002+01:00

Potser t'ha passat alguna vegada. Potser alguna vegada t'ha semblat veure entre la gentada, entre aquella gentada aparentment homogènia a aquell ent que ens estremeix, ens fa riure i plorar, aquell sentiment que científicament explica la dopamina i que en el dia a dia ens fa embogir.

Amb prou feines és un segon, un instant de la nostra història, un segon suficient per a deixar una cremada en el record i en l'ànima. I aquella visió et deixa paralitzat al mig del carrer -amb una mica de sort en un pas de peatons-. Et sents viu, boig, a contracorrent... Amb unes ganes profundes d'avançar cap a ell però no saps ni com fer-ho ni què dir-li.

I el cas és que no estàs segur que es tracte d'ell. Potser siga un imitador, o m'haja confós. No ho sé, perquè fa tant de temps des de l'última vegada que ens vam veure que ha canviat. I no poc. Jo també. Encara que a voltes vulga negar-ho. Segurament està bé que ho hagem fet.

Llavors em quedo pensatiu en la meitat del carrer pensant si confundeixo la realitat i el desig. Potser siga ell, però potser no, potser tinc tantes ganes de trobar-me'l que l'he inventat entre la gentada que deixa de ser aparent i cada volta és més homogènia.

Potser queda alguna cosa per dir-li, segurament alguna rucada. O potser només vull que em dirigisca la paraula per a que, aquell timbre de veu, em recorde aquells temps, aquells instants de suors i habitacions fosques, en que ell i jo érem immortals, invulnerables a les veritats que ens assoten ara. Potser només li preguntaria: “com et va?”, “tot bé?”, “On has estat tant de temps?”.

Potser quan li pregunte això em dirà que no em coneix de res, però potser que no. Potser que algun dia no m'esquive la mirada mentre al nostre entorn tot, absolutament tot, s'atura.

Tarragona, 5 de gener del 2006

Plans per avui

2009-01-28T15:29:00.003+01:00

Tot rememorant escrits de fa uns anys....

Si tu em dius t’estimo, agafaré la granera i vindré nadant. Pintarem junts en un tapís l’escala del do. Et tocaré Tirant lo Blanc a la llum de la foscor amb una guitarra sense cordes. Ballarem una marxa fúnebre i després, menjarem desmenjant. Tu, cafè amb nous i jo, el meu tallat sense os. Després farem l’amor sense escorre’ns i quan em tornes a dir t’estime a l’acabar, et diré que jo no, i seguirem junts tota la vida.

10/06/07

Déu beneisca Amèrica

2009-01-21T13:25:00.004+01:00

La primera al canto. Ahir abans del discurs d'investidura del flamant president dels EUA, el pastor de l'esglèsia evangèlica de Saddleback (California) Rick Warren va oficiar una invocació religiosa. El mateix capellà que setmanes abans havia equiparat les relacions homosexuals amb la pederastia. Tanmateix, al cap d'uns minuts el ja president Obama en el seu emocionant discurs -amb una oratòria que peca d'espessa de contingut i monòtona de forma, des del meu punt de vista- va fer esment a la llibertat i a la igualtat de l'home per gràcia de Déu -faltaria plus-. No són una incongrüència aquestes dues aparicions d'aquests dos personatges que es donen suport mutuament i que tenen opinions tan dispars almenys en aparença? O ja partim de la base que els homosexuals no som humans i per tant no mereixem aquella igualtat?

No cantem victòria. Alegrem-nos simplement. Un president pitjor que l'anterior és científicament impossible que existisca i a l'ensems que guanye les eleccions.
Però no cal oblidar que els EUA mantenen un sistema vexat que ha descafeinat unipolarment la vara de medir ideològica i en conseqüència només consta de dos lobbies que podriem definir i, en última instància simplificar, en dolents i no tant dolents.

Al cap i a la fi jo me'n alegro. Alguna cosa millorarà, és gairebé impossible que no ho faça. Tota la opinió pública mundial estarà a partir d'avui a sobre de la gestió del que es pensen que serà el fill pródig de la política de principis del segle XXI. M'enorgulleix pensar, com a ciutadà del món deixant a banda tota ideologia o matís , que un dels hómens més influients de la humanitat siga afroamericà. Encara que, comptat i debatut, segueix sent només americà.

Entorn de bar

2008-12-26T16:20:00.002+01:00

“Tinc dret a ser com sóc, ni que només
siga perquè m’han parit així” Joan Fuster

Converses etíliques que es superposen
amb els meus dubtes.
Mil olors i sabors cancerigens
que esdevenen inhibidors per a la meua llibertat.
Certes temptacions que m'agradaria consumir conscientment.
Buits i plens sense mesura.
Cavernes, tavernes i molts, molts sentiments.

Raül Najas, Tarragona, El Pallol 18 de desembre del 2008

Arena entre els dits

2008-12-05T01:02:00.004+01:00

Trec el mocador.

Entre acomiadament i catarsi.

Mentre les ones s'emporten

tota esperança.

I intenten ofegar aquell

amor jove.

L'aigua deixa l'arena tova

per a facilitar el camí

i deixar petjada.

El ventet propicia unes ganes

de començar de nou.

Certa frescor.

Mentre els vells caminen

eucarísticament.

Ociosos.

L'americana vola al vent.

Un extrem i l'altre onejen.

Com dues ales de plastelina

que baten a l'avenir.

I la maror sembla calmar-se

quan el jove s'agup

i li fa una fotografia.

El lector, que ho observa

desde la pasarel·la d'obra,

amb certa experiència ja

en la novel·la de la vida,

intenta canviar de pàgina....

Raül Najas Martí, Platja del miracle (Tarragona), 24 de novembre del 2008

Escolta el silenci

2008-11-26T19:32:00.004+01:00

Escolta el silenci.
Tanca els ulls i escolta'l bé.
No sents uns crits alegres?
No aprecies el volar de les fulles,
com escapant d'aquesta serralada latent?

No veus la seua dolça actitud
verda i maternal?
No notes el calor de les roques?
No escoltes i admires la memòria
melangiosa del seu record?

Tanca els ulls.

Tanca'ls i escolta el silenci.

Raül Najas, Mola Roquerola (Farena), 25 de novembre del 2008

Lo peor del amor

2008-11-18T00:55:00.005+01:00

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.

Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.

Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…

Poema: Lo peor del amor
Año: 2000
Letra: Joaquín Sabina

Lo pitjor...

2008-10-30T00:26:00.006+01:00

Lo pitjor de la felicitat
quan acaba,
són els regalimats
records recordats.

La taca d'errors
ignorats del tot.
Els mil i un amors
sense cap ni una nit.

Lo pitjor,
quan recordes
els trens a l'andana
tant imbècil, tant feliç,
tant immòbil, tant París,
tant sol, tant tramuntana.

Tarragona, 29 d'octubre del 2008

Amors furtius

2008-10-07T13:46:00.004+02:00

Amors furtius
que destapen mil sospites
i que volen suïcidar-se.

Amors de misèria
que corrompen concupiscències.

Amors... Bé, conveniències
que esdevenen teatre patètic
als escenaris de la banalitat.

Amors... Invencions
del segle XII! ¹

¹ Fuster, Joan: “Diccionari per a ociosos” Pàg: 4

Tarragona, 6 d’octubre del 2008

Bon vent i sense barca

2008-09-26T17:08:00.004+02:00

Bon vent i sense barca

La pluja borra la teua
presència del balcó.

I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.

Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.

Volia. Esperava més de tu.

Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.

Tarragona 22 de Setembre del 2008

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència

2008-09-11T14:22:00.003+02:00

Ahir mentre prenia alguna cosa amb uns amics, en plena vespra de la diada, em van dir una frase que no deixarà d'amartellar-me el cap. Varen dir que la meua llengua, en la que convisc, en la que llegeixo i escric, en la que m'han transmès les millors i pitjors noticies de la meua vida, en la que estimo, aquell ens fonètic que ja forma part de mi.... té una vida de seixanta anys.
Espero que fos una decaiguda de l'ànim pancatalanista del meu company, perquè aquesta és una predicció molt greu. Tanmateix la vida diària, i més a ciutat, li dóna la raó. Jòvens que canvien de llengua perquè el castellà els sembla “més elegant”, nouvinguts que no senten la necessitat d'aprendre la llengua del país, pares catalanoparlants que transmeten el castellà als seus fills... Una sèrie d'actes irracionals fruit de la inconsciència i la ignorància del poble que si no cessen faran desaparèixer no només una llengua, sinó que també una cultura, unes tradicions... en definitiva una manera particular de veure el món.
No vaig en contra del castellà ni de cap llengua, sinó que accepto i protegeixo a la meua que mereix tants de respectes com qualsevol altra. No existeixen llengües millors ni pitjors però aquesta és la meua i no penso renunciar-hi.
I doncs, què fem per a protegir-la? Després de molts disgustos, experiències, lectures, decepcions, anàlisis, rebutjos... he arribat a la conclusió que aquesta desitjada normalització de la llengua i cultura catalanes, els problemes seculars dels països catalans i les aspiracions del seu poble només poden fer-se realitat aconseguint un estat propi. Un marc físic on aplicar les lleis pròpies i amb un poble sobirà que no estarà sota el jou de cap altra nació aliena que decidisca per ell. Atès que pertanyem a un estat que silencia, dirigeix i ens intenta assimilar.
Per això avui, 11 de setembre, aprofito per a cridar-ho als quatre vents. Perquè no és una intransigència, una curtesa de mires o un radicalisme. És un acte en defensa pròpia.
Els diners dels que s'apropien els podrem anar recuperant poc a poc però l'única llengua que es perd és la que s'abandona, per tant, si deixem perdre la llengua no la podrem comprar en cap diner del món.

Tipo Gos en concert

2008-09-04T21:31:00.003+02:00

El proper 19 de setembre el grup faldut Tipo Gos realitzarà un concert a la sala Lo Submarino de Rasquera. Recomano l'assistència a l'acte ja que no faltaràn ritmes reagge, ska, punk....però sobretot amb ells no us faltarà festa de la bona.
Tipo Gos va nàixer al setembre del 2006 com una alternativa a la clàssica música local. Amb dos discos a les esquenes: "Punk al pantano" i "Només quedava extramonio" estàn preparant el seu darrer disc. Sens dubte Cris, Yves i Pere (Veu i guitarra, Veu i baix i Percussió, respectivament)han marcat un abans i un després en la música compromesa de la comarca.

La seua pàgina al My Space (on podeu veure on són els propers concerts i gaudir d'alguns dels seus temes)

Ara et toca a tu

2008-09-01T01:03:00.006+02:00

I vas mirant la vida passar.
Dia a dia.
Entre cançons, llibres i versos d'Estellés.
La veus passar i no t'espera.
La intentes aturar i se t'emporta.
La crides: Aturat, no estic preparat!
Tant s'hi val!
Se t'emporta i et fa viure.
Sense cançons, ni llibres, ni versos d'Estellés.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 3 de juliol del 2008

Tu i jo

2008-08-26T22:12:00.001+02:00

Tanquem-nos a casa.
Tu i jo.
Tanquem-nos a casa
mentre a fora tot segueix igual.
Ament-mos, besent-mos, només
existim tu i jo.
Tapem-nos amb el llençol
mentre escoltem cançons de Feliu
i ens contem fins els secrets més íntims.

Tanquem-nos a casa
mentre a fora,
el mòn s'enfonsa.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 29 de juny del 2008

Rebateig

2008-08-14T10:45:00.003+02:00

"Aquests són els meus principis; però si no us agreden, en tinc uns altres" digué Groucho Marx. Certament aquesta frase es podria atribuir a l'executiva del fins ara PSPV. En un canvi de directrius politiques presentades amb una nova ponència marc sota el titol "Amb tu un nou projecte" el PSPV incideix així amb el terme país valencià i amb la seua aplicació en el nom de la formació: "País Valencià implica una incongruència amb el marc polític que nosaltres hem promogut. Un partit amb vocació de govern no pot aferrar-se a un imaginari particular que no es correspon amb el de la societat que aspira a persuadir." Aquest gir cap al centre, beneficia de tot punt l'hegemonia de la dreta espanyolista. Perquè en definitiva, en última instància, el PSCV o PSV o com vulga dir-se, els està donant la raó. Aquesta mesura jacobina no és nomès un "rebateig" és al cap i a la fi un replantejament del discurs valencianista, de l'única formació que té possibilitats reals de governar el País Valencià, per esdevindre,un discurs valencianista descafeinat, gens diferenciat del de Camps. Militants, per Dèu!

Llençol d'estels

2008-08-08T17:19:00.002+02:00

Aquell estiu estava acabant amb mi. Cansat de pegar voltes al llit incapaç de dormir vaig decidir vestir-me i pujar al castell per gaudir de la frescor i la bellesa del ras. Quan vaig arribar a dalt de tot del turó vaig mirar el cel i em vaig trobar amb un llençol negre ple de llànties brillants. Em vaig estirar a sobre d’una àmplia roca i em vaig posar a contar els estels fugaços que veia caure, demanant el mateix desig a cadascun d’ells com si d’aquella manera, fent-ho tant reiteradament, el somni es complís a l’acte.
De sobte, vaig veure com l’estrella major va desaparèixer. Acte seguit, van apagar-se totes les altres estrelles, una per una. En un moment, aquell llençol negre que em cobria va esdevindre una manta que m’ofegava per instants. Què seria lo pròxim, què el mar es sequés? Que el Sol fes llum de neó? Vaig seure’m i vaig ficar el cap entre les cames. Vaig esclafir en un plor. Era injust que els nens que encara no havien nascut no poguessen gaudir d’aquell llençol de llànties lluminoses que tant em meravellava.

Ulldecona, 8 d'agost del 2008

Tanmateix

2008-07-11T16:51:00.003+02:00

Mentre el jove pessiga el mugró.
Pantalons bruts de cendra pensativa.
Entre tintes xineses de mil versos enfollits.
Que volen sobreviure.
Al pis del costat uns joves fan l'amor.
Nodreixen el matalàs de salada suor.
Mentre les veles cremen suaument.
Cremen dolçament.

Entre besos i abraços.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 8 de juliol del 2008

D'ací rau la senzillesa

2008-07-07T19:06:00.002+02:00

“S'ha de fer tot tan senzill com siga possible,
però no més senzill” Albert Einstein

Senzill com una llagrima de vidre
que regalima sobre una faç de porcellana.
Com les diàries cares desconegudes
que em creuo pel carrer.
Senzill com el bufit del núvol estiuenc.
Com el fum d'un canut embolicat per la parella.
Senzill com el somnriure d'un nen feliç.
Com els acords d'una guitarra a la platja.
Senzill com repelar la melmelada del pastís.
Senzill com un t'estime a cau d'orella.
La senzillesa és una de les essències de la vida.

Raül Najas Martí, Ulldecona 3 de juliol del 2008

Entre fumades de pipa

2008-06-27T17:51:00.001+02:00

Les ones concèntriques
del teu pensament
em vàren fer esperar
com la matinada espera
la fresca rosada

Segon a segon
l'espera regalimava
sobre el pètal
de la incertesa

Sense voler ser carn
ni res volàtil
va fugir absent
cap a l'avenir
de la teua decisió

Raül Najas Martí
Ulldecona, 1 de juny del 2008

Tempesta d'estiu

2008-06-27T17:27:00.001+02:00

Els núvols grinyolen
preparant-se per a la batalla.

El cel està dividit entre el ras
i una negror impertinent.

Dos bàndols.

Un ventet pudent anuncia el vencedor.

El castell emblanquinat de por
tem l'oratge

L'espectacle de llums i ombres
està a punt de començar

L'electricitat torna a la terra
dirigida pel grinyolar ennegrit
que vol marcar distàncies.

S'obre el teló
i actua el vencedor

Raül Najas Martí, Ulldecona 13 de juny del 2008

Llum d'inspiració

2008-06-27T17:24:00.001+02:00

Els dies de tristesa
la solitud m'acompanya
mentre escric versos de sang
a la llum que ella sosté.

Quan escric mentides, xiscla.
Estic condemnat,
a la solitud de la llum
i a escriure amb sinceritat

El do d'autoflagelar-se
sense sang freda.

A la llum de la solitud
jo, els versos i ningú.

Raül Najas Martí
Ulldecona, 11 de Maig del 2008

La queta es vol suicidar

2008-06-12T16:44:00.006+02:00

“Tenint en compte que les 245 hores corresponents a les estructures lingüístiques comunes es faran en llengua catalana, un nombre equivalent d’hores es podrà impartir mitjançant la realització d’activitats d’aprenentatge de llengua castellana dins el còmput horari de lliure disposició o bé impartint continguts d’altres àrees no lingüístiques en llengua castellana”. Web del departament d'ensenyament.

No se'n donen vergonya de plantejar això? No tenim prou amb ràdios, televisions, pel·lícules, mòbils, diaris, revistes, programació informàtica.... en castellà que a sobre ens hem d'equiparar en hores d'ensenyament?
El suposat govern catalanista que tenia com a objectiu caminar cap a la normalització lingüística ha esdevingut una farsa. I ho demostren els resultats. La normalització lingüística significa més hores de castellà? La normalització lingüística és el bilingüisme en la documentació formal? La normalització lingüística significa que el govern espanyol (amb 25 diputats del PSC) no intervinga en la massacre del català al País Valencià i Balears? I significa que aquest mateix govern mostre una clara visió secessionista del català-valencià-Balear? La normalització lingüística, governants, és exactament un procés sociocultural pel qual una llengua s'adapta a una regulació ortogràfica, lexical, i gramatical (això s'anomena normativització) i, alhora accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua. Si cada vegada el català va perdent presència en diferents àmbits, la tasca del govern es pot anomenar normalització lingüística?

Matinada d’Ulldecona

2008-06-08T21:34:00.004+02:00

S’ha fet de dia
a la vall de la dama dels merlets.

Ho sé perquè
els pardals criden.
I m’envolta
aquesta claror verge,
encara amagada
darrere el teló del Montsià.

Els llums dels carrers
encara són presents
com volent deixar
testimoni de la seua feina.

Al cel,
uns núvols grisos
de bon dia.

Qui poguera somiar
cada dia,
viure una albada d’Ulldecona.

Ulldecona, matinada del 6 de juny del 2008

Un enginyer proposa a l'ACA potabilitzar l'aigua dels aqüífers per combatre la sequera localment

2008-05-13T23:39:00.002+02:00

Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa el sistema dels vaixells durant un mes, uns 22 milions d'euros"

Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa portar un sol vaixell per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, uns 22 milions d'euros", segons ha explicat a l'AVUI.cat.

Tapias va patentar el 2005 un sistema d’eliminació de nitrats dels purins, que permet utilitzar l'aigua per al reg sense riscos, i un altre sistema en aigües potables procedents de pous i aqüífers. Així, es podrien recuperar uns 900 hectòmetres cúbics dels recursos subterranis, cosa que garantiria l'aigua de boca "en excel·lents condicions", tal com ho corroboren els informes sanitaris.

L'ACA es fa enrere
Tot i que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va finançar els assajos de l'estudi, no han avançat les negociacions per a estendre aquest sistema, segons se li va comunicar a Tapias divendres passat. Tanmateix, l'ACA considerava que "el projecte permetria disposar d'una tecnologia que ha de permetre la descontaminació d'aigües i la resolució de problemes d'abastament en àmbits locals", segons una carta de l'Àrea de planificació per a l'ús sostenible de l'aigua, dirigida l'octubre del 2007 a l'enginyer Josep Tapias.

Josep Tapias creu que darrera aquestes negatives "s'amaguen interessos polítics" perquè interessa més fer transvassaments, de l'Ebre o el Roine, portar aigua en vaixells o construir canonades i dessalinitzadores.

Extret de la versió electrònica de l'Avui

1000!!

2008-05-12T23:04:00.002+02:00

Sembla mentida. El bloc acaba de rebre la visita número mil. Si fa uns mesos, m'ho haguessen dit no m'ho creuria. Gràcies a totes i tots els que entreu i feu que l'escriure siga cada vegada més plaenter i profitós.

Només

2008-05-10T02:08:00.001+02:00

Només, només vull:
Cantar sense pena.
Obeïr al cor
quan sé que s'equivoca.

Parlar-li al món
i dir-li que és boig.
Dir-li que conté mil roses
plenes d'espines.

Estar amb els meus
i que els deixen ser com són.
I que ens deixen ser.
Simplement.

Dansar al so
de l'esdevenir,
per fer previsible
el retrocès d'escopeta.

I llençar-te fils de veu,
que em conecten
amb tu.
Per a sempre.

Desde el desesper
desde el desencís,
poder somnriure
sense cautela.

I al foc final
a l'aigua -no sé-,
poder pegar-me un tret.
Al cap.
Amb vanitat.

Només vull...

Només,
Només,

Només.

Raül Najas

Ulldecona 5 de maig del 2008

2 anys per un tros de tela?

2008-05-08T19:24:00.004+02:00

Sincerament m'estic preocupant. Fa res, m'he assabentat que han condemnat un noi de Terrassa a 2 anys i 7 mesos de presó a més d'una multa, per assistir al davallament de la bandera espanyola a l'ajuntament de la seua localitat. No entraré si el noi estava a l'acte o si no, ja que aquest debat és totalment innecessari.
El que s'haurien de plantejar els senyors que ens governen, els legisladors i els jutges, especialment aquells que abanderen la llibertat dels pobles i la llibertat individual, és si aquesta mesura és pròpia d'una democràcia dins de l'Europa "de les llibertats". Crec innecesari penar una persona -ni amb presó, ni amb multes- per cremar, llençar, amagar, davallar, fer draps...qualsevol bandera o fotografia de qualsevol estat, nació, personatge, localitat o equip de futbòl. Jo personalment no considero que siga -això de cremar banderes i fotos- la millor manera de protestar cap alguna cosa que no t'agrada. Ara bé, aquestes mesures repressives pròpies d'una mentalitat retrògrada i dictatorial atempten contra la llibertat individual. Tanmateix quan la bandera que s'està "ultrajant" i amb ella la pàtria que representa, és la catalana, la vasca o l'andalusa, per posar uns exemples, no passa res. Una mica dubtós no?
Hi ha molts que s'haurien de sentir avergonyits de lloar certes banderes.

Concerts a Atzeneta del maestrat

2008-05-04T20:50:00.002+02:00

Es sent un soroll de terra, un soroll català i de catalans....són les gralles de LILIT I DIONÍS, ALMORRANES GARRAPINYAES i LA GOSSA SORDA. Tres grups valencians que la nit del dissabte ens ho van fer passar genial. Durant tres dies s'han portat a terme diverses activitats en aquesta localitat del Maestrat organitzades totes elles per les SEPC. Natros només vam anar als concerts del dissabte -sóm uns desertors-. També tocaven l'orquestra mitjanit però malauradament teniem una hora i mitja de camí i no ens vàrem quedar. El concert de la gossa va ser el més destacat, com era d'esperar. Van presentar el seu darrer disc: Saó. El caos va vindre quan van tocar, per finalitzar, vall de rojos. Encara faig olor a cervesa a més dels múltiples cops que lluiré com si fossen de batalla.

A voltes em canso

2008-05-03T15:45:00.001+02:00

Ja veus, a voltes em canso de ser home,
per la meua intrínseca rebel·lia.
I veure penoses conquestes
a la llum de les mil nits.
I sentir la melangia del futur
esperant que quelcom canvie.
I sentir que estic sol.
I sol amb companyia.
I veure com visc.
I veure com visc sense viure.
I escoltar belles cançons,
que parlen de tu.
I somiar amb la lluna multicolor.
I cantar sense pensar,
amb la pena de la terra.
I la pena mateixa
que fa cridar en silenci.
I no sentir el teu alé
aquí a la vora.

Ja veus.
A voltes em canso.

Raül Najas Martí

Ulldecona, 27/04/08

Vola!

2008-05-03T15:45:00.000+02:00

Surt al carrer.
Mira el que t'envolta.
Pensa, dispara: tot és un.
Posa a volar la paraula,
la vida,
a tu mateix.

Raül Najas Martí
Ulldecona, 28 d'abril del 2008

Propietats de la pena- Vicent Andrés Estellés

2008-04-26T03:14:00.002+02:00

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Sant Jordi 2008

2008-04-22T20:27:00.003+02:00

Aquest Sant Jordi estic bastant decepcionat. No ho dic perquè ningú em regalarà res, que també. Ho dic perquè m'han arribat les últimes dades de la venda de llibres, i són bastant penoses. A Catalunya de cada 100 llibres que es venen, nomès 20 són en català. D'aquests 20 caldria destriar els d'hotels, de peixeres i de cuina per a someres. I la literatura? La literatura merda. Quatre catalanets, que els han demanat els llibres per a classe i que els autors estàn morts, o alguns pocs que encara llegeixen per plaer. I d'aquests restants que són literatura, també caldria considerar de quin tipus i de quina qualitat. Resumint: merda.

Compadeixo als pobrets autors perquè tal com va la cosa, hauràn d'anar a fer de cambrers per a poder pagar les seues publicacions. I nomès faltava, Carlos Ruiz Zafón en les seues propagandes Best-sellerianes.

Bon Sant Jordi a totes i a tots!

Tardes de filosofada a la terrassa

2008-04-13T22:09:00.004+02:00

Els núvols m'ofeguen amb aquesta exposició cromàtica. Intento ser retrospectiu i reflexionar però ells tenen voluntat de ficar el nas. I clar, no em puc concentrar amb aquesta amenaça permanent.

Reflexionava sobre el meu gos. Sí, n'estic fart de parlar de temes externs i trivials i no adonar-me'n del que tinc a la vora. Al mateix temps que escric aquestes linies, tinc la meua gossa ajeguda al costat. No sé que pensa, donaria el que fos per saber quins són els seus problemes, les seues preocupacions, els amors, les seues preferències.... Però l'animal no m'ho vol dir. Que li em de fer? La noia no vol parlar en català. Tanmateix, seguint la seua mirada, ambdós com animals que som, puc endevinar les seues cavil·lacions. No són tan dispars a les meues, simplement pensa fer les coses d'una altra forma. De tota manera crec que ells també tenen coneixement, que són intel·ligents com tot ésser viu existent a la terra. Ara mateix pensa: Què fot aquest imbècil, fumant el que fuma, mirant-me i prejutjant-me clarament?

Música en mitjanit

2008-03-27T23:48:00.004+01:00

Mentre escolto la poesia musicada d'Ismael Serrano penso de com el món canvia en el moment que escoltes i interioritzes una cançó que t'agrada. Una bona cançó té la capacitat de fer-te veure el món, encara que siga per uns minuts, més prometedor. Si ho mires des d'una perspectiva objectiva pot semblar una tonteria, però és cert, i tots i totes ho hem viscut en les nostres carns. La conjugació de les notes i la lletra et dóna un caliu agraït sobretot en moments en que l'ànim està decaigut. Aquesta conjugació et fa sentir sentiments indescriptibles però sobretot tenim la tendència de sentir-nos els protagonistes de totes les cançons. A qui no li ha passat que escoltant la radio al cotxe, escoltant la radio en un mp3 al supermercat -sobretot en moments de depre amorosa- cada cançó que sona creiem que parla de nosaltres? Els humans som així, entenem el que volem entendre i escoltem el que no ens diuen.

Adjunto la canço que estava escoltant: "Canción para un viejo amigo" d'Ismael Serrano

Recuerdas los tiempos en que, viejo amigo, ardía en tu boca la azul madrugada. Borracha, Afrodita reía y brindaba contigo dejando el olor de otro cuerpo en tu cama. ¿Dónde encallaron esos días? ¿En qué luminosas playas?
Huyendo de ti y de la aurora, escapaste buscando en mil bares el abracadabra que detiene el tiempo, pero regresaste y te encontraste a ti mismo esperándote en casa. Y el alba sincericida trajo su rutina y su ancla.
El amor es la piedra que Sísifo 1 empuja. El mundo el cascabel de un gato asustado. Nadie nos avisó que amar es doler, que crecer es aprender que para regresar, y para casi todo, es tarde, y aquello que no fue nuestro más leal amante.
Así que brindemos ahora viejo amigo: que acabe este otoño y resuelva el misterio del eclipse en tu pecho, que aún no nos rendimos. De la noche aprendimos viejos sortilegios que ayudan a conjurar al reloj y sus espectros.
Sísifo abandona hoy su piedra en la cima y el gato se duerme esta noche en tus brazos. Quizás tengan razón y amar es doler pero quién diablos quiere regresar si lo que cuenta es aprender que no está perdido aquello que no fue, que no está perdido aquello que no fue.
1.- Sísifo: En la mitología griega Sísifo, hijo de Eolo y Enarete, marido de Mérope y fundador y rey de Éfir, fue condenado en el infierno a empujar una piedra enorme cuesta arriba por una ladera empinada, pero antes de que alcanzase la cima de la colina la piedra siempre rodaba hacia abajo, y Sísifo tenía que empezar de nuevo desde el principio. ¿Acaso el amor no parece a veces esa piedra?

http://es.youtube.com/watch?v=czjBomp1x4g

Jutjant vides alienes

2008-03-18T02:42:00.003+01:00

Jutjo la meua vida

abans d'haver arribat,

sense esperar l'espera

Es que sent la cadena

d'aquesta vil condemna,

adscrit a l'ignorància,

de la humanitat eterna

Agregat a la condemna

de la història oblidada,

d'aquesta humanitat;

desumanitzada...

Intent de suicidi

2008-03-17T23:27:00.004+01:00

Aquest text ha estat suprimit per tal de poder cumplir les bases d'un concurs. Qui el vulgue llegir que me'l demane. Gràcies.

Campanya electoral mitificada

2008-02-27T22:07:00.003+01:00

Estem inmersos en una campanya que peca un poc de massa "marquetingitzada". En primer lloc pels reis del marqueting -i que més s'ho poden pagar-. Els populistes están que trinen amb la seua campanya ja que veuen la moncloa molt lluny. Així ho espero perquè la situació em preocupa una mica. No se'ls ha ocurrit una altra cosa que ara vendren's la moto de que són el partit que representa als treballadors, això un home que no sap -ni per simple cultura general- que punyetes és un bonobus i el que porta per número 1 a un electricista multimillonari. Em preocupa aquesta dreta, realment. Están adoptant mesures a l'estil Le Pen.
Rajoy ha dit moltes frases celebres com: "Para ser presidente deberían exigir algo más que ser mayor de 18 y ser español". Té tota la raó, el que no entenc es que fa ell sent presidenciable pel PP si NOMÈS compleix aquestes dos condicions.
Ara que ha caigut un dels decents dels populars, no hi ha cap esperanza (mai millor dit). Gallardón es l'únic polític mediàtic de dretes que em mereix algún respecte, i al meu parer, l'únic capaç de modernitzar el PP per a convertir-lo en un partit democràtic. Com això no els interessa, li han tallat les ales.

Avui m'ha arribat un sms que m'ha preocupat, i per solidaritat l'he penjat aquí per a fer difusió. Tots el que entreu, aneu-lo passant si sou bones persones i teniu bon cor.

"Se busca una niña, lleva un billete de bonobus, responde al nombre de Esperanza. Va acompañada de un abuelito jubilado de Endesa, se han perdido. Por favor llamar a sus padres Mariano y José Maria, Calle conferencia Episcopal nº1"

Espero en totes les forces que tornem a renovar el president que tenim actualment, perquè com entren aquests canalles (sí, jo sí ho dic i no sóc Sabina) patirem com ja vàrem patir. Des d'aquí animar a la gent a que surtigue a votar i vote per les esquerres. Perquè sinó ho tenim molt molt difícil! Fem que no es cumpleixi el video que penjo a continuació.

Ja posats: Salut, socialisme i república!

Algunes frases própies per recordar!

2008-02-18T00:00:00.006+01:00

Desprès de qüasi mig segle mensual, torne a aparèixer darrera les lletres del bloc. Avui no tenia moltes ganes d'escriure i he decidit fer un recull de cites, frases o simplement parides que he escrit al llarg de la meua vida. Espere comentaris desprès de tants dies amb inactivitat. Salut!

"Tinc que confessar que em va parir la meua mare"

"Com deia el meu amic Grouxo Marx, perdoneu que no se m'aixeque"

"Jo moriré sense fills, com va morir el meu avi"

"No he vist en la puta vida a ningú del PP plorant"

"Vull que em faces l'amor a l'americana"

"Una vegada vaig sentir que hi habia un Dèu, desde llavors no he tornat a mirar el cel"

"Els meus millors amics están morts i mai els he conegut"

"Avui he torejat la vaca del cotxe del meu pare"

"L'únic rei intel·ligent que conec, és republicà"

"Jo i els capellans ens portem molt bé, tenim molt en comú, jo menteixo a les meues històries, i ells menteixen a les misses. Disculpeu-nos, és el nostre modus operandi"

"¿Si tot el món s'aturès què faries? Baixar-te els pantalons"

"El millor rock l'escriuen els poetes"

"Nomès per haber matat al rei dels poetes, els fatxes es mereixen el pitjor"

"He decidit no creure en Dèu. Però com ho perdona tot"

"Aquesta tarde li he posat una camisa de força a una mamella loca"

"Dèu va dir germans, però no va dir tontos"

"Estic fart de demanar perdó per no existir" (parrafrejant a Joan Fuster)

"L'únic Dèu que existeix és l'escriptor, ja que és l'únic que pot crear i manipular un món amb els seus habitants a voluntat"

"Em preguntes que ha de passar per a que cregue en Dèu? Creuré en ell quan em deixe un Ferrari a la porta de casa"

"Aquí jeu R.N.M. que va nàixer com va morir, sense que li demanessen permís"

Per què les dones estan tanta estona al lavabo?

2008-01-28T20:59:00.000+01:00

Per a les xiques guapes d'Ulldecona, especialment per a Andrea, Jael, "Meta", Sulem i Silvi (Sí, sí, tú, que encara que sigues d'un "barri" d'Ulldecona: Freginals City, t'empadronem) ara ja he descobert perquè tarden tanta estona en anar a pixar estes dones... lee!
PD: Està enfocat des de els ulls d'una dona, per a us sentiu més identificades!

Per quin motiu les dones estan tanta estona al lavabo públic? El gran secret de totes les dones respecte als banys és que de nena la teva mamà et duia al bany, t'ensenyava a netejar la taula del vàter amb paper higiènic i després posava tires de paper curosament en el perímetre de la tassa. Finalment t'instruïa: 'Mai, mai et sentes en un bany public'. I després et mostrava 'La Posició' que consisteix en balancejar-te sobre el vàter en una posició d'asseure's sense que el teu cos faci contacte amb la tassa. 'La Posició' és una de les primeres lliçons de vida d'una nena, súper important i necessària, les ha d'acompanyar durant la resta de les seves vides. Però encara avui en els anys adults,'La Posició' és dolorosament difícil de mantenir quan la bufeta està a punt de rebentar. Quan 'han d'anar' a un bany públic, es troben amb una cua de dones que et fa pensar que dintre està Brad Pitt. Així que demanes torn i esperes pacient, somrient amablement a les altres dones que també estan discretament creuant cames i braços. És la posició oficial de “m'estic pixant”. Finalment et toca el teu torn, però sempre arriba la típica mamà amb la nena petita que no es pot aguantar més i aprofiten per a saltar-se ambdues la cua amb tot el morro!!!. Llavors verifiques cada cubícul per sota per a veure si no hi ha cames. Tots estan ocupats. Finalment un s'obre i et llances gairebé llençant a la persona que va sortint. Entres i et dónes compte que el pica port no funciona (mai funciona); no importa... Penges la teva bossa del ganxo que hi ha en la porta, i si no hi ha ganxo (mai hi ha ganxo), inspecciones la zona, el sòl està ple de líquids indefinits i no t'atreveixes a deixar-lo aquí, així que t'ho penges del coll mentre mires com es balanceja sota teu, sense contar que et desnuca la corretja, perquè la bossa està ple de trastos que vas anar ficant dintre (la majoria de les quals no uses, però que les tens per si de cas). Però tornant a la porta... com no tenia pica port, solament tens l'opció de sostenir-la amb una mà, mentre que amb l'altra d'una tirada et baixes les calces i comences 'La Posició'. Alleugeriment...... AAhhhhhh....per fi...!!!. Aquí és quan les teves cuixes comencen a tremolar.... per que estàs suspesa en l'aire, amb les cames flexionades, les calces tallant-te la circulació de les cuixes, el braç estès fent força contra la porta i una bossa de 5 kg. penjant del teu coll. T'encantaria asseure't, però no vas tenir temps de netejar la tassa ni la vas cobrir amb paper, interiorment creus que no passaria res però la veu de la teva mare retrona al teu cap: mai et sentes en un water públic!!!!'. Així que et quedes en 'La Posició' amb el tremolor de cames, llavors per una fallada de càlcul en les distàncies una esquitxada finíiiiiisima del “xorro”t'esquitxa el teu propi cul i et mulla fins a les mitges!!!. Tens sort si no et mulles les teves pròpies sabates, i és que adoptar 'La posició' requereix una gran concentració. Per a allunyar de la teva ment aquesta desgràcia, busques el rotllo de paper higiènic peroooo, joooooder...! el rotllo està buit...!!! (sempre). Llavors supliques al cel que entre els 5 kg. d'andròmines que duus a la bossa hagi un miserable cleenex, però per a buscar a la teva bossa has de soltar la porta, dubtes un moment, però no hi ha més remei i quan soltes la porta, algú l'empeny i reps un cop de porta que has de frenar amb un moviment ràpid i brusc, sense miraments o tot el món et vora semi-sentada a l'aire amb la calces pel genoll NOOO!!. Llavors crides allò de O-CU-PA-DOOOO!!!, mentre continues empenyent la porta amb la teva mà lliure, dónes per fet que totes les que esperen en l'exterior han escoltat el teu missatge i ja pots soltar la porta sense por, ningú intentarà obrir-la de nou, (en això les dones es respecten molt) i et disposes a buscar el teu suposat cleenex sense aclaparaments, t'agradaria usar més d'un però saps el valuosos que són en casos similars i t'apanyes amb un si de cas.
En aquest precís instant s'apaga la llum automàtica del bany, en un cubícul tan reduït no pot ser tan difícil trobar l'interruptor!!!. Dónes la llum de nou amb la mà del cleenex per que l'altra segueix subjectant les teves calces, vas contant els segons que et queden per a sortir de allí, suant per que duus l'abric posat ja que no hi ha penja-robes, i és que, cal veure el calor que fa en aquests llocs tan petits i en aquesta posició de força en la qual segueixes, amb els bessons a punt d'esclatar. Sense contar el cabreig que duus pel cop de porta, el desnuament amb la corretja de la bossa, la suor que corre pel teu front, l'esquitxada del xorro a les cames i a les mitges, que encara estan mullades; el record de la teua mare que estaria avergonyida si et veiés així, perquè el seu cul mai va tocar el seient d'un bany públic, perquè francament, el teu no saps quina classe de malalties podries agarrar aquí. Però el desastre no acaba... estàs exhausta, quan et poses dempeus ja no sents les cames, et re-coloques la roba ràpidament i tires de la cadena sobretot!!. Si no funciona preferiries no sortir mai d'aquest bany, quina vergonya!, llavors surts al rentamans. Tot està ple d’aigua així que no pots soltar la bossa ni un segon, ho penges al muscle, no saps com funciona l'aixeta amb els sensors automàtics així que toques fins que surt un xorro d'aigua fresca, i aconsegueixes sabó, et rentes en una posició de geperut de Notredame perquè no rellisqui la bossa des del teu muscle i acabi en la pica del bany sota el xorro automàtic, el assecador d'aire és una andròmina inútil així que acabes assecant-te les mans en els teus pantalons, per que no penses gastar altre cleenex per això!!!.
I surts passant al costat de la línia de dones que encara estan esperant amb les cames creuades i en aquests moments ets incapaç de somriure cortesament, conscient que has passat aquí una eternitat. Tindràs sort si no surts arrossegant un tros de paper higiènic pegat a la teva sabata del llarg del riu Mississippi, o pitjor encara, amb la falda arromangada enxampada per les teves mitges que et vas pujar a la velocitat de la llum i ensenyant el cul!!!.
I surts. En aquest moment entra el novio de la “tardona” que ha tingut temps de sobres per a llegir 'Guerra i Paz' mentre t'esperava. 'Per què tardes tant?', et pregunta irritat. 'Havia molta cua' et limites a dir. I aquesta és la raó per la qual les dones van en grup al bany, per solidaritat, ja que una t'aguanta la bossa i l'abric, l'altra et subjecta la porta, una altra et passa el cleenex per sota de la porta i així és molt més senzill i ràpid; ja que ella solament s'ha de concentrar a mantenir 'La Posició' i la dignitat.

Intent de poesia

2008-01-23T00:40:00.001+01:00

Avui toca una mica de literatura, concretament poesia. Ja sé que no agrada molt llegir-la, però feu un petit esforç perquè és un camp de la literatura que quan l'entens i l'interioritzes val la pena. Aquesta poesia és de les més serioses i profundes que he escrit mai, dedicada íntegrament a Cris ja que ha estat el "muso".
Estàvem a classe de llatí i venia emprenyat de classe d'Art (m'han titllat de mediocre, "cazurro" i anti-art en bones paraules, bueno no tant ni molt menys, però esque si no li fiques ficció a una història no té emoció, ja, ja ho se, ces't la vie. Va! seguiu-me el "rotllo") així que tot emprenyat com estava, ve Cris i me diu: "He escrit això, mira a veure que et sembla." Així que he agafat el text i l'he corregit exageradament. Li he donat i ha fet cara de dir, "este tio de què va?", llavors he agafat el full i li he escrit un conjunt buit enorme. I d'aquí ha vingut la idea, gestada íntegrament aquesta tarde al glop's (Pub local) com ve sent costum. Espero el vostre comentari sobre la interpretació que li doneu a aquest intent de poema. Ànim!

Conjunt buit

Per a Cristian Ferré per aguantar les meues extravagàncies i excentritats

Que es mogue la paraula
pel tapiç de la intel·ligència
sobre el puny tancat de la indecència
per la sang seca, de la cruel guerra

Simplement, una al·legoria
de la meta social no adquirida
la hipèrbole de la perfecció somiada;
el paradigma d'una generació escarmentada

No lluito més envers aquesta ignorància

Artista vols? Doncs, extravagant

Sembla que en aquesta vida, res val per a res
No em manifesto, callo

Vols que escrigue alguna cosa?

Conjunt buit....

23-01-08

Reflexions filosòfiques sobre la vida

2008-01-22T00:37:00.000+01:00

Avui parlant amb una amiga del continent germà, de Sud amèrica, m'ha fet recordar una reflexió que vaig fer fa mesos sobre qui regeix la teua vida. Crec que quan algú emigra del seu pais no estranya les nacions ja que són pur romanticisme, no estranya els estats, els equips de futbòl o les banderes. Quan algú emigra a una altra realitat aliena de la coneguda, estranya al seus amics, a la seua familia que aquests son la seua nació, però tambe estranya la seua realitat més propera, el seu poble, el seu barri, el seu bar de costum. Aquesta reflexió no la vaig escriure pensant nomes amb els emigrants/immigrants sinó que li vaig donar una doble vessant ja que per a mi, que ni soc emigrant ni immigrant, és la meua filosofia. M'he permes el "luxe" de posar una traducció al castellà, que ningú salte a la "yugular", mira, desprès de tot, encara tinc fé amb el bilingüisme equitatiu:

¿Què composa la meua vida?

La meua vida és un compost de totes i cadascuna de les persones en les que comparteixo la sang, els meus amics, els coneguts i també dels que veig cada dia pel carrer, al pub o pel msn, molts dels quals no recordo ni el nom.

¿Qué compone mi vida?

Mi vida és un compuesto de todas y cada una de las personas de las que comparto mi sangre, mis amigos, los conocidos y también de los que veo cada día por la calle, en el pub o por el msn, muchos de los cuales no recuerdo ni el nombre

21-01-2008

L'ensenyament "in situ"

2008-01-18T17:53:00.000+01:00

Comencem durillo? Doncs si! Bé seré sincer, és un escrit que ja tenia i ara he revisat una mica. Espero els vostres durs comentaris FIRMATS.

PD: El títol te'l dedico desprès de la discussió del Llatí. No parlaré més ja, que allò pareixia la tercera internacional. Per cert, qui es Bakunin?
----------------------------------------------------------

Vivim en un món on tot gira al voltant del resultat: és a dir, hom vol les coses ja i que signifiquen el mínim esforç possible. Aquesta afirmació palesa com és actualment l'ensenyament. La filosofia de l'alumne i moltes vegades també la del professor, es basa amb l'obtenció progressiva de bones notes o si mes no, aprovats.
M'atreveixo a dir, i crec que no m'equivoco, que vivim en un sistema d'ensenyament Maquiavèlic ja que "el fi no justifica els mitjans". M'explico. Algú pensa que un bon estudiant és qui treu bones? Qui aprova, és intel·ligent? Jo crec que això no sempre és així ja que molts estudiants es fiquen a estudiar separant el llibre que tenen a les mans de la seua vida diària, entenen que l'estudiar o el saber serveixen única i exclusivament per a aprovar un examen. Aquests, al meu entendre, no són els bons estudiants. Malgrat tot són la gran majoria. Això, és conseqüència del model economico-social que ens toca viure i que fa que les persones, els alumnes, empren l'ensenyament com a instrument i/o vehicle per a tenir un sou millor, i en poques ocasions per a crèixer com a persones. Però el que em fa realment temor, es que aquestes mateixes persones, per la condició "sine qua non" de les bones notes, seràn les que ocuparán els llocs importants en l'àmbit laboral i emprarán aquesta mateixa filosofia en citats càrrecs. Aquesta premisa bàsica es repeteix quan els que ahir van èsser alumnes, avui passen a ser professors. D'aquesta manera estem atrapats en un sistema que te llacunes per allí on mires. I aquesta conclusió no la trec jo, sinó que ho evidencien els resultats no tan acadèmics sinó el vagatge cultural que pot tenir, per exemple, un determinat percentatge de llicenciats, la seua especialització pot ser molt bona, però en canvi la mal anomenada "cultura general" és en molts casos prou escassa. Sense anar més lluny m'he trobat llicenciats en economia que no saben qui és Karl Marx (i ho dic en plural).
S'han de buscar sistemes alternatius, o almenys no deixar que aquest neo-liberalisme (entès com a model econòmic) s'apodere del més preciat i valuós que tenim: l'educació. S'ha de donar pas a la llibertat intel·lectual de l'alumne, a la creativitat, imaginació, opinió, i no al lliure albedriu d'aquest. S'ha d'ensenyar a ensenyar, s'ha d'ensenyar a estudiar. Però sobretot s'ha d'entendre l'ensenyament com un mitjà per a saber més, per a pensar, per a divertir-se, i no, caure en l'ensenyament com a negoci, vil i competitiu (com ens volen vendre últimament). No s'ha d'entendre l'ensenyament com una vulgar clàusula del sistema capitalista.

I per fi ha nascut

2008-01-17T23:54:00.000+01:00

Desprès d'un part d'una mitja hora ha nascut el fill pródig com una necessitat bàsica d'escriure diariament, no sé si per a deixar testimoni o simplement per a realitzar una catarsi totalment necessaria en aquests temps tan foscos. El que sé es de la insistència interna d'aquestes ganes d'escriure, mes bén dit, d'aquesta necessitat d'escriure que fa que el paper, o en aquest cas: l'ordinador; sigui un testimoni en primera persona d'aquesta necessitat de tenir un petit col·lectiu lector asidu que t'intente comprendre, encara que sigue falsament.
Francament no crec que aquesta empresa sigue seguida per algun lector, però de no ser així, crec que em donaré més que satisfet en torturar-me i continuar escribint amb tota la periodicitat que em siga possible. També espero, que en el supòsit de que sigue visitat aquest lloc, hi hagui un sentit crític i un diàleg constant mitjançant els comentaris.
Gracies per no adormir-vos!