Llençol d'estels

Aquell estiu estava acabant amb mi. Cansat de pegar voltes al llit incapaç de dormir vaig decidir vestir-me i pujar al castell per gaudir de la frescor i la bellesa del ras. Quan vaig arribar a dalt de tot del turó vaig mirar el cel i em vaig trobar amb un llençol negre ple de llànties brillants. Em vaig estirar a sobre d’una àmplia roca i em vaig posar a contar els estels fugaços que veia caure, demanant el mateix desig a cadascun d’ells com si d’aquella manera, fent-ho tant reiteradament, el somni es complís a l’acte.
De sobte, vaig veure com l’estrella major va desaparèixer. Acte seguit, van apagar-se totes les altres estrelles, una per una. En un moment, aquell llençol negre que em cobria va esdevindre una manta que m’ofegava per instants. Què seria lo pròxim, què el mar es sequés? Que el Sol fes llum de neó? Vaig seure’m i vaig ficar el cap entre les cames. Vaig esclafir en un plor. Era injust que els nens que encara no havien nascut no poguessen gaudir d’aquell llençol de llànties lluminoses que tant em meravellava.

Ulldecona, 8 d'agost del 2008