Versos d'estiu: II

Cercar quelcom per ser lliure
com qui busca un tall de meló
en la boca.

Els hiverns són freds
i els estius calurosos a Tarragona.

I segueix rondant la merda rutinària
de cada dia.
Dansen les xemeneies i
un funcionari es toca els collons
abans de fer el cafè.

Tot com sempre.

Els jòvens passen pel costat
i et tomben alimentats de no se què.

La mare que recull a la nena al
col·legi nihilista de monjes, els
trossos de carn que descarreguen
al mercat, un petroler
de joguina al port.

Olor a canut, a herba.

I motors. Motors i xais.

Tarragona, 11 de juny del 2009

Versos d'estiu: I

I va rodolar el que deies escales avall.
"Això és una merda"
Però és.

Hi ha besos de mossos al carrer:
olor de murta i de lubricant de condó.
Hi ha amistats amb ziga-zaga
i punyalades a l'esquena.

I ell em diu que això és així,
que no hi ha més, que ja està.

"Que ja està"

Imbècil xiquet sense llums.
Si encara vas plorant pels racons
i queixan-te d'existència.

Mentre, al bloc veí, algú s'escorre.

Tarragona, 11 de juny del 2006

Perquè Iniciativa Internacionalista? Una ràpida reflexió

La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?

L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...

Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.

Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”

Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.

Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!

Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.

Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!

Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...

El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.

S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.

És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.

El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.

www.iniciativainternacionalista.org

Cançó i poesia contra la repressió

Aquest dissabte 23 estaré al Casal Groc de Barcelona recitant uns versos per la llibertat acompanyat de la guitarra de Pepet i Marieta.

Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.

També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...

El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.

Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet,

manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Més informació:

www.abosoluciojona.org

collita del 09

El meu propòsit final
no era escriure versos.
Només volia arrencar-te el cor,
plantar-lo al terra
i regar-lo generosament.
Per a que cresqueren els desitjos
que vam somiar els dos.
Més tard vaig comprendre
que això es deia enamorar-se.

1 de maig del 2009

Repressió

Franquisme


2009

Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

El gremi estanquer i els fumadors

Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.

Tarde d'abril i cervesa

Sense tu vaig pansint-me
Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.

Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.

Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.

Potser que estiga confós
o temporalment insensible.

I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.

No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.

Als meus peus secs pètals imaginaris.

I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.

Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.


Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009

Paraula de Déu

Ha començat la processó.

Cada tamborinada és un assesinat de l'esglèsia.

Els cristos ploren sang.

No pels humils pecadors del poble.

Sinò pels terroristes verbals i literals

vestit d'hàbit.

Els desitjo un últim sopar i un calvari.

Excomuniqueu-me.

M'estalviareu l'apostatació.

Però les veritats fereixen.

I no penso utilitzar eufemismes

ni tant sols una simple metàfora.

Tant se val el que escriga.

Els capellans seguiràn

demanant diners al poble

en el seu púlpit d'or.

Nietzsche tenia raó.

Déu ha mort.

Però no l'hem matat nosaltres.

S'ha suïcidat.

Alzira, 10 d'abril del 2009

Retrat d'un somnriure: Poema recitat i musicat

Aquí teniu el meu últim invent. Després de passar-me mitja nit i tot el dia d'avui he pogut aconseguir d'una manera mitjanament presentable la sintesi entre poesia i música. Espero que us agrade. Però el que més espero, i que no se sol produir, són els vostres comentaris. Si agrada pot esdevindre una cosa quotidiana. D'altra banda m'agradaria donar-li millons de gràcies a Oscar Ebri per ajudar-me amb la part tècnica. Sense ell no hagués estat possible.
M'agradaria dedicar-li aquest primer poema musicat a Jud, que marxa del pis. Prometo fer-te'n un de personalitzat. Se't trobarà a faltar.

Musica, guitarra, poema i veu: Raül Najas

Retrat d'un somnriure

Alguna cosa se t'està morint

amb la cigarreta que fumes.

El teu somnriure em torna

a rebentar els morros.

La jaqueta de pell

damunt del sofà de sempre.

Dic -de sempre- com si

et conegués de tota la vida.

Remata'm. Mata'm la innocència

que em vas anar prenent.

Regalima el temps

en la galleda de l'existència.

I diuen que ni s'ha de mirar endavant

ni s'ha de mirar el passat.

El cap a terra!

Carpe diem disfressat de ceguera.

Uns adéus que marxen i

uns adéus que diuen hola.

Però tu, segueixes somnrient

brut de bellesa.

I jo brut de desig

per mirar-te als llavis.

Flagel·la'm lentament

amb el fuet de l'estima.

Que l'àcid que rebossa el teu cor

trenque el meu vidre en mil trossets.

Tarragona, 4 de març del 2009