dijous, 18 d’abril de 2013

Presentació "Vila d'Ulldecona i vint-i-set poemes per a llegir en veu alta"



El proper dissabte 20 d'abril a les 19h presentarem el poemari "Vila d'Ulldecona i vint-i-set poemes per a llegir en veu alta" al pub Glops d'Ulldecona.

Intervindran:

-Maite Monforte (Autora de les il·lustracions)
-Raül Najas (autor dels versos)

Tot seguit tindrà lloc un petit recital.

dimecres, 14 de novembre de 2012

14-N (I)


14-N (I) 

 És l'hora, companys, 
d'esvanir la por.
 D'aparcar la sigla 
i de lluïr ideologia. 
D'escampar pel quitrà un mar de punys,
 i fer conèixer el nom de tots els culpables. 
D'aquells que parlen i d'aquells que callen. 
D'aquells que diuen que són
 i després són una altra cosa. 
Brandaran la por en forma de porra. 
Però fa temps que l'hem perdut. 


dijous, 1 de novembre de 2012

Raül Najas i Oriol Fuster i Cabrera a Amposta

Ací teniu la meua intervenció en l'espectacle "Arrencar-se la crosta" que va tindre lloc el passat 19 d'octubre a la biblioteca Sebastià Juan Arbó. L'espectacle estava enmarcat dins les VII Jornades de les Lletres Ebrenques. Va ser una experiència molt grata compartir "escenari" amb aquests quatre ebrencs carregats de lletres. A més aquesta experiència va servir per a redefinir l'espectacle "Poèticament incorrecte". L'espectacle el vam començar l'any passat al recer de la guitarra de l'amic Lluís Vicent. A dia d'avui he tornat a viure permanentment a Ulldecona i m'he reconciliat amb la faldudància. Les circumstàncies, i sobretot la distància, fan bastant impossible seguir l'espectacle amb la guitarra invicta de Lluís. Després d'uns mesos d'inactivitat l'espectacle torna a tindre espectatives amb la incorporació d'un altre amic: Oriol Fuster. Podeu veure al video la conjugació de violí i versos que properament omplirà l'espectacle "Poèticament incorrecte".

Purkinje i versos

Ací teniu la meua col·laboració en aquest experiment acústic del grup de punk Purkinje. Va ser una experiència que m'agradaria repetir. Facebook de Purkinje

dimecres, 22 de febrer de 2012

A València se li acaba la paciència

- Crònica d’una resposta-

Hem arribat a casa tard. Esperançats, no perquè haguem aconseguit res, sinó perquè sembla que la ciutat de València comença a despertar després d’una gran letargia. La resposta d’avui 21 de febrer a les agressions feixistes de la policia espanyola als estudiants de l’IES Joan Lluís Vives no ha quedat en absolut impune per als centenars de ciutadans –sobretot joves- que aquesta tarda s’han aplegat primer davant la seu de la delegació del govern espanyol, a continuació a la seu del PP i per acabar una altra vegada a la delegació del govern espanyol al cap i casal. La resposta ha estat clara i decidida. Les seues armes, les porres. La nostra, la paraula. No ha hagut ni un altercat i ha estat un exemple de civisme mirant a la cara de l’agressor.

Les peticions també eren ben clares. Per una banda, l’alliberament sense càrrecs de tots els detinguts i l’altra la dimissió irrevocable de la subdelegada del govern, la senyora –per dir-li d’alguna manera- Porra –o Paula- Sánchez de León. Cap de les dues coses a la mitjanit d’avui s’han assolit. Per tant, els estudiants demà a les 18h tornarem a sortir al carrer per demanar el mateix que hem demanat avui. Crec que davant les agressions d’ahir que foren debades: Una vintena de ferits, una vintena llarga de detinguts que van ser tractats com criminals, insults a una causa tant noble com defendre la res pública, imatges que semblaven impròpies d’una “democràcia” occidental, i no oblidem, tot això arran de les protestes absolutament pacífiques d’ uns xiquets que només volen estudiar dignament i que per manifestar-ho ho han pagat car.

La meua estimada Mònica Oltra i el seu company Joan Baldoví ambdós diputats a les corts valencianes i al congrés espanyol respectivament, van rebre algun cop. No és una vergonya? Certament no em sorprèn en aquest País Valencià on s’aplaudeix al lladre i se’l premia amb un doctorat i a l’estudiant de barri no només se’l fa estudiar quasi a fosques i sense calefacció sinó que a més si es queixa li rebenten la boca.

Tenim la raó i això és tot el que ens manca. Ara bé, no hem de caure en els paranys d’antany de conformar-nos en les molles quan el pa ha sigut sempre nostre. Cal lluitar, dia rere dia, per aconseguir-ho. Podem analitzar com han gestionat les vagues arreu del món i veurem que les que han funcionat no són, ni de bon tros, semblants a les nostres. Les vagues han de ser massives i de llarga durada. No penseu que si deixem de consumir, deixaran de produir i per tant, de guanyar diners?

No només hem d’aconseguir que aquests ineptes polítics i policies no ocupen mai més un càrrec públic i traure a tots els estudiants detinguts sense càrrecs, sinó que també hem d’aconseguir que la cosa publica, el que és de tots, perquè ho paguem amb els nostres impostos no ens ho furten per als seus interessos particulars. Si una cosa em farà anar a dormir més tranquil aquesta nit serà haver sentit de la boca de centenars de valencians i en català de valència:

“ A valència se li acaba la paciència”.


dijous, 2 de febrer de 2012

dimecres, 25 de gener de 2012

Entrevista a "Tens un racó dalt del món" a l'Ebre TV






Aquesta setmana són dos els convidats a Tens un racó dalt del món, de Canal 21. Dos joves, tots dos nascuts l'any 1990, tots dos d'Ulldecona, tots dos amb estils i camins diferents, però tots dos amb talent, empenta i futur.

Nassira el Hadri ens parlarà del seu llibre Contes àrabs, literatura popular del nord del Marroc, un treball sobre els contes que escoltava de petita i que s'ha convertit en un recull de relats bilingüe (català i àrab) que ens permetrà comprovar les semblances i diferències amb els contes que sempre hem escoltat. Un llibre que li ha valgut a la jove autora molts premis.

Raül Najas ens parlarà del seu llibre Orfe de context, un poemari fresc, valent i sincer on l'autor es despulla i mostra obertament passions i vicis, somnis i emocions.

La joventut al poder.

A la imatge, els llibres recomanats durant el programa.

No us perdeu el programa el 25 de gener, a les 21.00 i les 23.30, i en posteriors repeticions


dimecres, 14 de desembre de 2011

País de subcontrata






Volies, vols cantar-li a València
sense castedat ni embuts,
als ulls tancats del cap i casal.
Tancada en ella mateixa o
mirant només, a la capital artificial.
Les notes de la muixeranga em recorden que
Matrix o no, això és una altra història.
Mafiosos de prostíbul amb llumetes a la nacional.
No passareu.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Parlen d'Orfe de context


El passat diumenge l'escriptor Jesús M. Tibau va fer una menció al meu primer llibre a Tens un racó dalt del món, el seu bloc literari de referència a les Terres de l'Ebre. Aquí teniu l'article i l'enllaç a l'entrada original:



27 NOVEMBRE 2011

Orfe de context, de Raül Najas


M'agrada deixar-me sorprendre pel primer llibre amb què es destapa algun escriptor novell, especialment si és d'una joventut envejable. M'agrada notar l'escalfor de les seves paraules, la passió que s'encén com la cigarreta que crema i que es consumenix, aparentment, amb pressa. Despullar-se i fumar-se la vida és en gran part el que fa l'ulldeconenc Raül Najas al seu primer poemari Orfe de context. Recordo en llegir-lo la necessitat d'expressar-se amb paraules, quan les paraules només són un pretext per mostrar emocions. Primaveres amb disfressa de nostàlgia.

I aquesta explosiva necessitat de paraules que m'incita el llibre em suggereix una mena de joc que estreno avui: obrir el llibre a l'atzar diverses vegades i escriure el primer que vegi. El resultat és: "regalaré tots els meus futurs versos", "invencibles", "el meu xicot tambñe dorm al seu llit", "les vostres àmplies poltrones", "com una puta que no cobra","incongruència humana", "l'enyorament d'uns braços que t'estimen".

.

Però potser millor un dels poemes sencer:

.

Burilles: cendra i besades

A la tauleta de nit

entre llibres, revistes del temps

i envoltoris de condons

hi ha un cementiri de burilles.

Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,

d'altres estan consumides fins al filtre.

Algunes estan apagades perfectament i delicada.

D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada

i amb força.

Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.


Article Original del bloc Tens un racó dalt del món




divendres, 30 de setembre de 2011

Company, amic, desconegut (A S. Iborra)



"Que los que matan se mueran de miedo"
J. Sabina

A salvador Iborra

Avui ha mort un poeta.
No el conec.
De fet mentiria si digués
que n'he sentit parlar
alguna vegada.
A partir d'aquest vespre,
on les lletres prenen
un caire roig venjatiu,
el vull com a germà.
Com a soldat que ha
salvat tots els mots.
Company, amic, desconegut:
tenim les bales a punt
en forma de lletres o
estilogràfiques esmolades,
segons convinga,
per assolir la victòria.

Qualsevol nit
la brandarem a les sis
del matí a qualsevol
barra.

No és una qüestió
de bicicletes.
És una Vendetta
que assoleixo com a própia,
i que farà reblar
les fronteres
del nostre veritable país.


Ulldecona, vesprada del 30 de setembre del 2011


dimarts, 31 de maig de 2011

Indigats, sí. Indignats.

M'arriba la indignació als garrons.
Senyors, senyores i altri, no és un potser.
Hi ha algú que no pot menjar
i dorm al carrer.
Fem alguna cosa o què?

Castelló 31 de maig del 2o11 a les 8:05 h.

dimarts, 10 de maig de 2011

A propòsit de la cultura

La cultura és l'eina fonamental per a reconèixer-nos com a individus alhora que col·lectivament ens identifica com a catalans i catalanes. El nostre poble això d'entrada ho té prou clar. S'ha caracteritzat pel gran teixit associatiu que ha vertebrat sempre la vida falduda. De tota manera, aquestes manifestacions culturals, i com més va més, són inamovibles i no solen incloure amb el pas dels anys elements nous -que per altra banda estan esdevenint al nostre voltant-. És molt comú dins dels sectors de gent del nostre poble que no sol consumir la cultura oficial sentir dir allò de:”per a fer això o allò no tenim altre remei que anar fora o simplement no fer-ho”. Quantes coses s'han quedat al cafè per la temor de portar-ho avant i no rebre suport de cap tipus? Per això cal una política des de l'administració més propera al ciutadà -l'ajuntament- que estiga al servei d'un projecte cultural propi, integrador i de qualitat per a TOTA la gent del nostre poble. Cal potenciar la cultura popular, la cultura de carrer i incidir aquesta en els més petits que se'n han de sentir protagonistes. Cal potenciar la Festa Major del nostre poble fent protagonistes no només a les associacions i col·lectius que l'han de vertebrar sinó a tota la gent que no forma part de cap col·lectiu i que igualment s'hi ha de sentir protagonista. Per això cal una comissió de festes popular on tinguen cabuda tant representants de TOTS els col·lectius del poble, com de gent no associada que ha de donar el seu punt de vista de com hauria de ser la festa del seu poble. Ja està bé de fer comissions fantasmes que no són només que projeccions de la política cultural de l'ajuntament. Cal una comissió feta pel poble per al poble. Amb tot el suport -i no només les decisions- de l'ajuntament.

Per altra banda m'agradaria incidir en la formació. No podem fer res, o ben poca cosa, des de l'ajuntament per a incidir en el sistema educatiu. Però si que podem crear formació complementària i alternativa. Mitjançant una Universitat Popular podem donar cabuda tant a classes de català per a nouvinguts o persones del nostre poble que han patit l'ensenyament del franquisme i post-franquisme i malauradament no saben encara escriure en la pròpia llengua, que en són moltes, fins a donar classes de dibuix, informàtica, tallers de literatura, o conferències sobre la història del nostre poble. Cal dir, obligadament com exemplifica la paraula “popular” que ha de ser una entitat pública, gratuïta i independent.

Per acabar voldria comentar l'estat de la nostra llengua a Ulldecona. Afortunadament el català a la nostra vila gosa d'una bona salut només minvada per alguns sectors de població on el català no té massa incidència -ja hem parlat abans d'una de les possibles solucions per aquest fet- però jo voldria parlar sobretot de com parlem en català i sobretot, de com l'escrivim. Sí, la majoria emprem el català, però com? El parlar de la nostra vila està comprès dins del gran dialecte occidental i més concretament dins del nord-occidental o mal anomenat Tortosí que comprèn també gran part del nord del País Valencià. El nostre parlar degut al contacte amb l'espanyol i el bilingüisme unilateral¹ ha patit una gran contaminació de mots castellans i la pèrdua progressiva de les paraules que deien els nostres iaios. Dos exemples: sombrero per capell o techo per sostre. Però per altra banda un altre fet afecta el nostre parlar degut al centralisme que ha caracteritzat la nostra història cultural. Perquè cada volta sento més xiquets auto-anomenar-se nens? Hem de ficar tot el que estiga a la nostra mà per a no perdre la nostra manera GENUÏNA de parlar i d'escriure que és tan catalana com qualsevol on digues bon dia i et contesten bon dia.


Raül Najas

nº2 a les llistes de les CUP d'Ulldecona


¹Bilingüisme unilateral: Dues llengües conviuen en un sol territori. Mentre que els parlants d'una llengua només són obligats a conèixer la pròpia -espanyol- els parlants de l'altra llengua són obligats a conèixer l'altra -espanyol- i si volen la seua -català-.


dijous, 21 d’abril de 2011

Presentació 'Orfe de context' a Ulldecona


El divendres 22 d'abril, a les vuit del vespre, tindrà lloc la presentació i signatura d'exemplars del primer llibre de Raül Najas 'Orfe de context'. L'acte tindrà lloc al pub Glop's a Ulldecona (Carrer Guifré, 26).

'Orfe de context' és un poemari que gira al voltant del tot i del no res. Del que ha pogut ser i no ha estat. Però també del que és i ningú vol veure. De la provocació. De l'amor, i sobretot, d'una cosa que no sabem el que és però és l'únic que importa.

L'acte de presentació comptarà amb els parlaments del Cantautor Lluís Vicent des de València, de l'autor del poemari Raül Najas, del poeta local Enric Barberà i d'un fitxatge d'última hora: l'amic Oriol Fuster d'Amposta. En acabar faràn un petit recitals amb versos del llibre i potser amb algun inèdit.
Mentrestant, però, sonarà bona música.

Us esperem!

dimarts, 19 d’abril de 2011

'Orfe de context' a les llibreries


Ja han estat distribuits exemplars d'Orfe de context' arreu dels Països Catalans. A continuació incloc la llista de les 25 llibreries on el podeu trobar:

Tarragona

Pub Glop's (Ulldecona, Montsià)

Papereria Serra (Ulldecona, Montsià)

Papereria Castell (Ulldecona, Montsià)

Papereria Bloc (Ulldecona, Montsià)

Llibreria Virma (La Sénia, Montsià)

Casa Gumer (La Sénia, Montsià)

Llibreria Josep (Santa Bárbara, Montsià)

Llibreria la 2 de Viladrich (Tortosa, Baix Ebre)

Llibreria de la Rambla (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria La Capona (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria Galatea (Reus, Camp de Tarragona)

Llibreria la botiga de Ramón (Alcanar, Montsià)

Llibreria La Gavina (Amposta, Montsià)

Llibreria Rafael i Solé (Amposta, Montsià)

La llibreria Alba (Amposta, Montsià)

Llibreria Pont del Grau (Amposta, Montsià)

Llibreria Fontcalda (Gandesa, Terra Alta)

Girona

Les Voltes (Girona, Gironès)

Barcelona

Llibreria Catalonia (Barcelona, Barcelonès)

La Gralla (Granollers, Vallès Oriental)

Castelló

Llibreria Argot (Castelló de la Plana, Castelló)

Llibreria Els Diaris (Vinaròs, Baix Maestrat)

Llibreria Benicart (Benicarló, Baix Maestrat)


València

Llibreria Tres i Quatre (València, València)

La Costera (Xàtiva, La Costera)

'Orfe de context'



Aquesta setmana ha estat publicat 'Orfe de context', el meu primer llibre de versos. És una edició acurada, rústega, d'unes 67 pàgines amb el pròleg de Montserrat Corretger i costa 7 euros. Tot i que a la majoria de llibreries no hi serà fins al dia 23 d'abril, ja es pot aconseguir vía online (a la dreta clicant a la portada del llibre). En breu publicaré una relació de les llibreries d'arreu dels Països Catalans (unes 20) que el ficaràn a la venda a partir de Sant Jordi.

"Orfe de context és un llibre valent i provocador. El seu autor es proclama sense límits. Ha establert un personatge vençut abans d’hora, autoreflexiu, fumador i enamorat sense retorn que es diu i es rediu.(...)Orfe de context és un inici amb totes les conseqüències de ser-ne: no hi ha tot el que hi caldria, no cal que hi hagi tot el que hi ha."

Fragment del pròleg de Montserrat Corretger



BOTIGA ONLINE
: http://raulnajas.urbecom.com

dimarts, 8 de febrer de 2011

XX


Vaig tirant cap avant.

Deixant córrer les hores

en un rellotge aturat,

esperant ves a saber què.

Tu no ho saps

-i jo tampoc-

però el demà

és dins les nostres butxaques.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Biesperma


Tu i jo,
prenyarem tots els versos
amb un brogit mesclat d'esperma espès
en forma de lletres.

Per a que esdevinguen
el que tu vulgues.

dilluns, 14 de juny de 2010

Irònic és poc


Vull ser lliure però sóc
esclau del tabac.
Què li farem. Rebutjo
l’opressió d’un estat
i em subjugo a una màquina
que em cobra per a donar-me
l’hora.
Vet aquí la genial
incongruència humana.

Ulldecona, 3 d’abril del 2010

diumenge, 14 de març de 2010

Enyor



Esta vesprada, que no hi ets,

tornen a sonar els Beatles i

sembla que el temps s’apega

per les parets

sense deixar córrer els rellotges.


Dient les coses que no ens

atrevim a dir encara.


El coixí del meu llit

encara fa la teua olor.

Ja saps, ja sabeu.

O potser no ho havia dit mai encara.

Les olors per a mi són una ruleta russa

amb premis i suïcidis arbitraris.


Encara no he fet el llit.

No el faré.

A la nit em tornaré a ficar dins

de la mateixa manera que l’has

deixat aquest matí.

Potser siga l’única forma de trasplantar

alguna cosa semblant a una abraçada.


Bé, és igual. No he dit res.



Quina llàstima que no estigues aquí...




Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010


dissabte, 13 de febrer de 2010

Andy Warhol en bicicleta

Vull deixar d'escriure.

No sé què passaria si
deixés de banda
la teràpia del paper.
Potser em sortirien
els mots per les orelles,
o me'ls hauria d'engolir
com la verdura de la infància.
Amb paciència i sense ganes.

Potser em tornaria més boig
del natural i cridaria
espontàniament pels carrers
per a espantar els mals esperits.

Potser em faria una persona assenyada.
Pensaria menys, votaria bé, em casaria
i tindria dos fills que treurien
bones notes.

No penso deixar d'escriure.
De moment.

dimecres, 13 de gener de 2010

Un dia qualsevol, O no.

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-





Salou, 13 de gener del 2010

dimecres, 18 de novembre de 2009

La història mai contada

Recordo la història que no surt als llibres.
Coberta de pols i cendra i amb
un regust a opressió i oblit.
La història que fan les gents (així en genèric)
sense voluntat de perviure.
La que han fet les mares i les persones
clau de noms anònims.
Aquella que fan cada dia els amors invencibles que duren tres anys.
La història que fa la tendresa i tots els artistes
que no fan art però l’evoquen.
La que fan els carrers de quitrà, misèries i vida.
La que fan els sorolls, els consells, les carícies,
la violència, les utopies, les morts, la solitud.
Gora la història mai contada!



dilluns, 28 de setembre de 2009

Catarsi sexual

Besaràs els llavis d’algú altre

I en la teua recerca constant

Per fi trobaràs la vida,

Aquella que has buscat

-sense matar-te massa-

En cada plec de llengua

Dels teus torturats amants.


Jo, en aquell moment,

Estaré ofegan-te en un vas

De whisky rebaixat amb aigua.

Cremaré el llit, la roba,

La meua pell, els meus records...

Tot allò que fa olor a tu.

Només llavors podré

Començar a oblidar-te.


Ulldecona, 1 de setembre del 2009

dissabte, 15 d’agost de 2009

Parlem de..

Parlem de cardar per accident
parlem de parlar sense dir res
parlem del sorprès que mai sorprèn
parlem d'alçar-se pel seu pes.

Parlem de les escales qualsevols
parlem del riure sense ganes
parlem de l'amor mal correspost
parlem de l'adulteri sense banyes.

Parlem d'un sí embolicat
parlem de l'hostatge mal lligat
parlem dels grisos de colors.

Parlem de les viudes amb marit
parlem de dones amb pèl al pit
parlem de ficar-li dos collons.


Molí l'abad, Pobla de Benifassà, 11 d'agost del 2009


dilluns, 10 d’agost de 2009

Dissabte: Divendres amb ressaca

Banalitats de purpurina
romanticismes superficials
Coses dites per no callar
besos de sucre i melamina

Vosaltres, àngels amb sexe
comerciants de múscul i cervell
Perquè us preocupeu de la roba
quan el vostre món és sense?

La felicitat és una cançó electrònica
Els dissabtes són de paper couché
plagats d'hedonistes sense elegància.

I a un racó fosc del carrer Balmes
et pregunten a l'orella: "Ja has acabat?"




Ulldecona, 10 d'agost del 2009

divendres, 19 de juny de 2009

Versos d'estiu: II

Cercar quelcom per ser lliure
com qui busca un tall de meló
en la boca.

Els hiverns són freds
i els estius calurosos a Tarragona.

I segueix rondant la merda rutinària
de cada dia.
Dansen les xemeneies i
un funcionari es toca els collons
abans de fer el cafè.

Tot com sempre.

Els jòvens passen pel costat
i et tomben alimentats de no se què.

La mare que recull a la nena al
col·legi nihilista de monjes, els
trossos de carn que descarreguen
al mercat, un petroler
de joguina al port.

Olor a canut, a herba.

I motors. Motors i xais.

Tarragona, 11 de juny del 2009

dilluns, 15 de juny de 2009

Versos d'estiu: I




I va rodolar el que deies escales avall.
"Això és una merda"
Però és.

Hi ha besos de mossos al carrer:
olor de murta i de lubricant de condó.
Hi ha amistats amb ziga-zaga
i punyalades a l'esquena.

I ell em diu que això és així,
que no hi ha més, que ja està.

"Que ja està"

Imbècil xiquet sense llums.
Si encara vas plorant pels racons
i queixan-te d'existència.

Mentre, al bloc veí, algú s'escorre.

Tarragona, 11 de juny del 2006

divendres, 5 de juny de 2009

Perquè Iniciativa Internacionalista? Una ràpida reflexió

La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?

L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...

Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.

Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”

Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.

Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!

Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.

Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!

Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...

El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.

S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.

És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.

El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.


www.iniciativainternacionalista.org



dilluns, 18 de maig de 2009

Cançó i poesia contra la repressió



Aquest dissabte 23 estaré al Casal Groc de Barcelona recitant uns versos per la llibertat acompanyat de la guitarra de Pepet i Marieta.

Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.

També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...

El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.

Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet,

manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Més informació:

www.abosoluciojona.org



divendres, 15 de maig de 2009

collita del 09


El meu propòsit final
no era escriure versos.
Només volia arrencar-te el cor,
plantar-lo al terra
i regar-lo generosament.
Per a que cresqueren els desitjos
que vam somiar els dos.
Més tard vaig comprendre
que això es deia enamorar-se.

1 de maig del 2009

dimecres, 22 d’abril de 2009

Repressió

Franquisme


2009


Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

dimarts, 21 d’abril de 2009

El gremi estanquer i els fumadors


Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.