Video: Entrevista a "Tens un racó dalt del món"

Ja podeu veure online l'entrevista que em van fer a canal 21 el passat gener.

Entrevista a "Tens un racó dalt del món" a l'Ebre TV

Aquesta setmana són dos els convidats a Tens un racó dalt del món, de Canal 21. Dos joves, tots dos nascuts l'any 1990, tots dos d'Ulldecona, tots dos amb estils i camins diferents, però tots dos amb talent, empenta i futur.

Nassira el Hadri ens parlarà del seu llibre Contes àrabs, literatura popular del nord del Marroc, un treball sobre els contes que escoltava de petita i que s'ha convertit en un recull de relats bilingüe (català i àrab) que ens permetrà comprovar les semblances i diferències amb els contes que sempre hem escoltat. Un llibre que li ha valgut a la jove autora molts premis.

Raül Najas ens parlarà del seu llibre Orfe de context, un poemari fresc, valent i sincer on l'autor es despulla i mostra obertament passions i vicis, somnis i emocions.

La joventut al poder.

A la imatge, els llibres recomanats durant el programa.

No us perdeu el programa el 25 de gener, a les 21.00 i les 23.30, i en posteriors repeticions

Enllaç al bloc del programa

País de subcontrata

Volies, vols cantar-li a València

sense castedat ni embuts,

als ulls tancats del cap i casal.

Tancada en ella mateixa o

mirant només, a la capital artificial.

Les notes de la muixeranga em recorden que

Matrix o no, això és una altra història.

Mafiosos de prostíbul amb llumetes a la nacional.

No passareu.

Parlen d'Orfe de context

El passat diumenge l'escriptor Jesús M. Tibau va fer una menció al meu primer llibre a Tens un racó dalt del món, el seu bloc literari de referència a les Terres de l'Ebre. Aquí teniu l'article i l'enllaç a l'entrada original:

27 NOVEMBRE 2011

Orfe de context, de Raül Najas

M'agrada deixar-me sorprendre pel primer llibre amb què es destapa algun escriptor novell, especialment si és d'una joventut envejable. M'agrada notar l'escalfor de les seves paraules, la passió que s'encén com la cigarreta que crema i que es consumenix, aparentment, amb pressa. Despullar-se i fumar-se la vida és en gran part el que fa l'ulldeconenc Raül Najas al seu primer poemari Orfe de context. Recordo en llegir-lo la necessitat d'expressar-se amb paraules, quan les paraules només són un pretext per mostrar emocions. Primaveres amb disfressa de nostàlgia.

I aquesta explosiva necessitat de paraules que m'incita el llibre em suggereix una mena de joc que estreno avui: obrir el llibre a l'atzar diverses vegades i escriure el primer que vegi. El resultat és: "regalaré tots els meus futurs versos", "invencibles", "el meu xicot tambñe dorm al seu llit", "les vostres àmplies poltrones", "com una puta que no cobra","incongruència humana", "l'enyorament d'uns braços que t'estimen".

.

Però potser millor un dels poemes sencer:

.

Burilles: cendra i besades

A la tauleta de nit

entre llibres, revistes del temps

i envoltoris de condons

hi ha un cementiri de burilles.

Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,

d'altres estan consumides fins al filtre.

Algunes estan apagades perfectament i delicada.

D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada

i amb força.

Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.

Article Original del bloc Tens un racó dalt del món

Company, amic, desconegut (A S. Iborra)

"Que los que matan se mueran de miedo"

J. Sabina

A salvador Iborra

Avui ha mort un poeta.

No el conec.

De fet mentiria si digués

que n'he sentit parlar

alguna vegada.

A partir d'aquest vespre,

on les lletres prenen

un caire roig venjatiu,

el vull com a germà.

Com a soldat que ha

salvat tots els mots.

Company, amic, desconegut:

tenim les bales a punt

en forma de lletres o

estilogràfiques esmolades,

segons convinga,

per assolir la victòria.

Qualsevol nit

la brandarem a les sis

del matí a qualsevol

barra.

No és una qüestió

de bicicletes.

És una Vendetta

que assoleixo com a própia,

i que farà reblar

les fronteres

del nostre veritable país.

Ulldecona, vesprada del 30 de setembre del 2011

Indigats, sí. Indignats.

M'arriba la indignació als garrons.
Senyors, senyores i altri, no és un potser.
Hi ha algú que no pot menjar
i dorm al carrer.
Fem alguna cosa o què?

Castelló 31 de maig del 2o11 a les 8:05 h.

A propòsit de la cultura

La cultura és l'eina fonamental per a reconèixer-nos com a individus alhora que col·lectivament ens identifica com a catalans i catalanes. El nostre poble això d'entrada ho té prou clar. S'ha caracteritzat pel gran teixit associatiu que ha vertebrat sempre la vida falduda. De tota manera, aquestes manifestacions culturals, i com més va més, són inamovibles i no solen incloure amb el pas dels anys elements nous -que per altra banda estan esdevenint al nostre voltant-. És molt comú dins dels sectors de gent del nostre poble que no sol consumir la cultura oficial sentir dir allò de:”per a fer això o allò no tenim altre remei que anar fora o simplement no fer-ho”. Quantes coses s'han quedat al cafè per la temor de portar-ho avant i no rebre suport de cap tipus? Per això cal una política des de l'administració més propera al ciutadà -l'ajuntament- que estiga al servei d'un projecte cultural propi, integrador i de qualitat per a TOTA la gent del nostre poble. Cal potenciar la cultura popular, la cultura de carrer i incidir aquesta en els més petits que se'n han de sentir protagonistes. Cal potenciar la Festa Major del nostre poble fent protagonistes no només a les associacions i col·lectius que l'han de vertebrar sinó a tota la gent que no forma part de cap col·lectiu i que igualment s'hi ha de sentir protagonista. Per això cal una comissió de festes popular on tinguen cabuda tant representants de TOTS els col·lectius del poble, com de gent no associada que ha de donar el seu punt de vista de com hauria de ser la festa del seu poble. Ja està bé de fer comissions fantasmes que no són només que projeccions de la política cultural de l'ajuntament. Cal una comissió feta pel poble per al poble. Amb tot el suport -i no només les decisions- de l'ajuntament.

Per altra banda m'agradaria incidir en la formació. No podem fer res, o ben poca cosa, des de l'ajuntament per a incidir en el sistema educatiu. Però si que podem crear formació complementària i alternativa. Mitjançant una Universitat Popular podem donar cabuda tant a classes de català per a nouvinguts o persones del nostre poble que han patit l'ensenyament del franquisme i post-franquisme i malauradament no saben encara escriure en la pròpia llengua, que en són moltes, fins a donar classes de dibuix, informàtica, tallers de literatura, o conferències sobre la història del nostre poble. Cal dir, obligadament com exemplifica la paraula “popular” que ha de ser una entitat pública, gratuïta i independent.

Per acabar voldria comentar l'estat de la nostra llengua a Ulldecona. Afortunadament el català a la nostra vila gosa d'una bona salut només minvada per alguns sectors de població on el català no té massa incidència -ja hem parlat abans d'una de les possibles solucions per aquest fet- però jo voldria parlar sobretot de com parlem en català i sobretot, de com l'escrivim. Sí, la majoria emprem el català, però com? El parlar de la nostra vila està comprès dins del gran dialecte occidental i més concretament dins del nord-occidental o mal anomenat Tortosí que comprèn també gran part del nord del País Valencià. El nostre parlar degut al contacte amb l'espanyol i el bilingüisme unilateral¹ ha patit una gran contaminació de mots castellans i la pèrdua progressiva de les paraules que deien els nostres iaios. Dos exemples: sombrero per capell o techo per sostre. Però per altra banda un altre fet afecta el nostre parlar degut al centralisme que ha caracteritzat la nostra història cultural. Perquè cada volta sento més xiquets auto-anomenar-se nens? Hem de ficar tot el que estiga a la nostra mà per a no perdre la nostra manera GENUÏNA de parlar i d'escriure que és tan catalana com qualsevol on digues bon dia i et contesten bon dia.

Raül Najas

nº2 a les llistes de les CUP d'Ulldecona

¹Bilingüisme unilateral: Dues llengües conviuen en un sol territori. Mentre que els parlants d'una llengua només són obligats a conèixer la pròpia -espanyol- els parlants de l'altra llengua són obligats a conèixer l'altra -espanyol- i si volen la seua -català-.

Enllaç a l'article original

Presentació 'Orfe de context' a Ulldecona

El divendres 22 d'abril, a les vuit del vespre, tindrà lloc la presentació i signatura d'exemplars del primer llibre de Raül Najas 'Orfe de context'. L'acte tindrà lloc al pub Glop's a Ulldecona (Carrer Guifré, 26).

'Orfe de context' és un poemari que gira al voltant del tot i del no res. Del que ha pogut ser i no ha estat. Però també del que és i ningú vol veure. De la provocació. De l'amor, i sobretot, d'una cosa que no sabem el que és però és l'únic que importa.

L'acte de presentació comptarà amb els parlaments del Cantautor Lluís Vicent des de València, de l'autor del poemari Raül Najas, del poeta local Enric Barberà i d'un fitxatge d'última hora: l'amic Oriol Fuster d'Amposta. En acabar faràn un petit recitals amb versos del llibre i potser amb algun inèdit.
Mentrestant, però, sonarà bona música.

Us esperem!

'Orfe de context' a les llibreries

Ja han estat distribuits exemplars d'Orfe de context' arreu dels Països Catalans. A continuació incloc la llista de les 25 llibreries on el podeu trobar:

Tarragona

Pub Glop's (Ulldecona, Montsià)

Papereria Serra (Ulldecona, Montsià)

Papereria Castell (Ulldecona, Montsià)

Papereria Bloc (Ulldecona, Montsià)

Llibreria Virma (La Sénia, Montsià)

Casa Gumer (La Sénia, Montsià)

Llibreria Josep (Santa Bárbara, Montsià)

Llibreria la 2 de Viladrich (Tortosa, Baix Ebre)

Llibreria de la Rambla (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria La Capona (Tarragona, Camp de Tarragona)

Llibreria Galatea (Reus, Camp de Tarragona)

Llibreria la botiga de Ramón (Alcanar, Montsià)

Llibreria La Gavina (Amposta, Montsià)

Llibreria Rafael i Solé (Amposta, Montsià)

La llibreria Alba (Amposta, Montsià)

Llibreria Pont del Grau (Amposta, Montsià)

Llibreria Fontcalda (Gandesa, Terra Alta)

Girona

Les Voltes (Girona, Gironès)

Barcelona

Llibreria Catalonia (Barcelona, Barcelonès)

La Gralla (Granollers, Vallès Oriental)

Castelló

Llibreria Argot (Castelló de la Plana, Castelló)

Llibreria Els Diaris (Vinaròs, Baix Maestrat)

Llibreria Benicart (Benicarló, Baix Maestrat)

València

Llibreria Tres i Quatre (València, València)

La Costera (Xàtiva, La Costera)

'Orfe de context'

Aquesta setmana ha estat publicat 'Orfe de context', el meu primer llibre de versos. És una edició acurada, rústega, d'unes 67 pàgines amb el pròleg de Montserrat Corretger i costa 7 euros. Tot i que a la majoria de llibreries no hi serà fins al dia 23 d'abril, ja es pot aconseguir vía online (a la dreta clicant a la portada del llibre). En breu publicaré una relació de les llibreries d'arreu dels Països Catalans (unes 20) que el ficaràn a la venda a partir de Sant Jordi.

"Orfe de context és un llibre valent i provocador. El seu autor es proclama sense límits. Ha establert un personatge vençut abans d’hora, autoreflexiu, fumador i enamorat sense retorn que es diu i es rediu.(...)Orfe de context és un inici amb totes les conseqüències de ser-ne: no hi ha tot el que hi caldria, no cal que hi hagi tot el que hi ha."

Fragment del pròleg de Montserrat Corretger


BOTIGA ONLINE: http://raulnajas.urbecom.com

XX

Vaig tirant cap avant.

Deixant córrer les hores

en un rellotge aturat,

esperant ves a saber què.

Tu no ho saps

-i jo tampoc-

però el demà

és dins les nostres butxaques.

Biesperma

Tu i jo,
prenyarem tots els versos
amb un brogit mesclat d'esperma espès
en forma de lletres.

Per a que esdevinguen
el que tu vulgues.

Irònic és poc

Vull ser lliure però sóc
esclau del tabac.
Què li farem. Rebutjo
l’opressió d’un estat
i em subjugo a una màquina
que em cobra per a donar-me
l’hora.
Vet aquí la genial
incongruència humana.

Ulldecona, 3 d’abril del 2010

Enyor

Esta vesprada, que no hi ets,

tornen a sonar els Beatles i

sembla que el temps s’apega

per les parets

sense deixar córrer els rellotges.

Dient les coses que no ens

atrevim a dir encara.

El coixí del meu llit

encara fa la teua olor.

Ja saps, ja sabeu.

O potser no ho havia dit mai encara.

Les olors per a mi són una ruleta russa

amb premis i suïcidis arbitraris.

Encara no he fet el llit.

No el faré.

A la nit em tornaré a ficar dins

de la mateixa manera que l’has

deixat aquest matí.

Potser siga l’única forma de trasplantar

alguna cosa semblant a una abraçada.

Bé, és igual. No he dit res.

Quina llàstima que no estigues aquí...

Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010

Andy Warhol en bicicleta

Vull deixar d'escriure.

No sé què passaria si
deixés de banda
la teràpia del paper.
Potser em sortirien
els mots per les orelles,
o me'ls hauria d'engolir
com la verdura de la infància.
Amb paciència i sense ganes.

Potser em tornaria més boig
del natural i cridaria
espontàniament pels carrers
per a espantar els mals esperits.

Potser em faria una persona assenyada.
Pensaria menys, votaria bé, em casaria
i tindria dos fills que treurien
bones notes.

No penso deixar d'escriure.
De moment.

Un dia qualsevol, O no.

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-





Salou, 13 de gener del 2010

La història mai contada

Recordo la història que no surt als llibres.
Coberta de pols i cendra i amb
un regust a opressió i oblit.
La història que fan les gents (així en genèric)
sense voluntat de perviure.
La que han fet les mares i les persones
clau de noms anònims.
Aquella que fan cada dia els amors invencibles que duren tres anys.
La història que fa la tendresa i tots els artistes
que no fan art però l’evoquen.
La que fan els carrers de quitrà, misèries i vida.
La que fan els sorolls, els consells, les carícies,
la violència, les utopies, les morts, la solitud.
Gora la història mai contada!

Catarsi sexual

Besaràs els llavis d’algú altre

I en la teua recerca constant

Per fi trobaràs la vida,

Aquella que has buscat

-sense matar-te massa-

En cada plec de llengua

Dels teus torturats amants.

Jo, en aquell moment,

Estaré ofegan-te en un vas

De whisky rebaixat amb aigua.

Cremaré el llit, la roba,

La meua pell, els meus records...

Tot allò que fa olor a tu.

Només llavors podré

Començar a oblidar-te.

Ulldecona, 1 de setembre del 2009

Parlem de..

Parlem de cardar per accident
parlem de parlar sense dir res
parlem del sorprès que mai sorprèn
parlem d'alçar-se pel seu pes.

Parlem de les escales qualsevols
parlem del riure sense ganes
parlem de l'amor mal correspost
parlem de l'adulteri sense banyes.

Parlem d'un sí embolicat
parlem de l'hostatge mal lligat
parlem dels grisos de colors.

Parlem de les viudes amb marit
parlem de dones amb pèl al pit
parlem de ficar-li dos collons.


Molí l'abad, Pobla de Benifassà, 11 d'agost del 2009

Dissabte: Divendres amb ressaca

Banalitats de purpurina
romanticismes superficials
Coses dites per no callar
besos de sucre i melamina

Vosaltres, àngels amb sexe
comerciants de múscul i cervell
Perquè us preocupeu de la roba
quan el vostre món és sense?

La felicitat és una cançó electrònica
Els dissabtes són de paper couché
plagats d'hedonistes sense elegància.

I a un racó fosc del carrer Balmes
et pregunten a l'orella: "Ja has acabat?"




Ulldecona, 10 d'agost del 2009

Versos d'estiu: II

Cercar quelcom per ser lliure
com qui busca un tall de meló
en la boca.

Els hiverns són freds
i els estius calurosos a Tarragona.

I segueix rondant la merda rutinària
de cada dia.
Dansen les xemeneies i
un funcionari es toca els collons
abans de fer el cafè.

Tot com sempre.

Els jòvens passen pel costat
i et tomben alimentats de no se què.

La mare que recull a la nena al
col·legi nihilista de monjes, els
trossos de carn que descarreguen
al mercat, un petroler
de joguina al port.

Olor a canut, a herba.

I motors. Motors i xais.

Tarragona, 11 de juny del 2009

Versos d'estiu: I

I va rodolar el que deies escales avall.
"Això és una merda"
Però és.

Hi ha besos de mossos al carrer:
olor de murta i de lubricant de condó.
Hi ha amistats amb ziga-zaga
i punyalades a l'esquena.

I ell em diu que això és així,
que no hi ha més, que ja està.

"Que ja està"

Imbècil xiquet sense llums.
Si encara vas plorant pels racons
i queixan-te d'existència.

Mentre, al bloc veí, algú s'escorre.

Tarragona, 11 de juny del 2006

Perquè Iniciativa Internacionalista? Una ràpida reflexió

La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?

L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...

Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.

Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”

Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.

Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!

Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.

Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!

Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...

El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.

S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.

És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.

El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.

www.iniciativainternacionalista.org

Cançó i poesia contra la repressió

Aquest dissabte 23 estaré al Casal Groc de Barcelona recitant uns versos per la llibertat acompanyat de la guitarra de Pepet i Marieta.

Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.

També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...

El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.

Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet,

manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Més informació:

www.abosoluciojona.org

collita del 09

El meu propòsit final
no era escriure versos.
Només volia arrencar-te el cor,
plantar-lo al terra
i regar-lo generosament.
Per a que cresqueren els desitjos
que vam somiar els dos.
Més tard vaig comprendre
que això es deia enamorar-se.

1 de maig del 2009

Repressió

Franquisme


2009

Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

El gremi estanquer i els fumadors

Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.

Tarde d'abril i cervesa

Sense tu vaig pansint-me
Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.

Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.

Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.

Potser que estiga confós
o temporalment insensible.

I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.

No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.

Als meus peus secs pètals imaginaris.

I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.

Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.


Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009

Paraula de Déu

Ha començat la processó.

Cada tamborinada és un assesinat de l'esglèsia.

Els cristos ploren sang.

No pels humils pecadors del poble.

Sinò pels terroristes verbals i literals

vestit d'hàbit.

Els desitjo un últim sopar i un calvari.

Excomuniqueu-me.

M'estalviareu l'apostatació.

Però les veritats fereixen.

I no penso utilitzar eufemismes

ni tant sols una simple metàfora.

Tant se val el que escriga.

Els capellans seguiràn

demanant diners al poble

en el seu púlpit d'or.

Nietzsche tenia raó.

Déu ha mort.

Però no l'hem matat nosaltres.

S'ha suïcidat.

Alzira, 10 d'abril del 2009

Retrat d'un somnriure: Poema recitat i musicat

Aquí teniu el meu últim invent. Després de passar-me mitja nit i tot el dia d'avui he pogut aconseguir d'una manera mitjanament presentable la sintesi entre poesia i música. Espero que us agrade. Però el que més espero, i que no se sol produir, són els vostres comentaris. Si agrada pot esdevindre una cosa quotidiana. D'altra banda m'agradaria donar-li millons de gràcies a Oscar Ebri per ajudar-me amb la part tècnica. Sense ell no hagués estat possible.
M'agradaria dedicar-li aquest primer poema musicat a Jud, que marxa del pis. Prometo fer-te'n un de personalitzat. Se't trobarà a faltar.

Musica, guitarra, poema i veu: Raül Najas

Retrat d'un somnriure

Alguna cosa se t'està morint

amb la cigarreta que fumes.

El teu somnriure em torna

a rebentar els morros.

La jaqueta de pell

damunt del sofà de sempre.

Dic -de sempre- com si

et conegués de tota la vida.

Remata'm. Mata'm la innocència

que em vas anar prenent.

Regalima el temps

en la galleda de l'existència.

I diuen que ni s'ha de mirar endavant

ni s'ha de mirar el passat.

El cap a terra!

Carpe diem disfressat de ceguera.

Uns adéus que marxen i

uns adéus que diuen hola.

Però tu, segueixes somnrient

brut de bellesa.

I jo brut de desig

per mirar-te als llavis.

Flagel·la'm lentament

amb el fuet de l'estima.

Que l'àcid que rebossa el teu cor

trenque el meu vidre en mil trossets.

Tarragona, 4 de març del 2009