Repressió

Franquisme


2009

Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

El gremi estanquer i els fumadors

Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.

Tarde d'abril i cervesa

Sense tu vaig pansint-me
Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.

Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.

Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.

Potser que estiga confós
o temporalment insensible.

I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.

No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.

Als meus peus secs pètals imaginaris.

I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.

Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.


Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009

Paraula de Déu

Ha començat la processó.

Cada tamborinada és un assesinat de l'esglèsia.

Els cristos ploren sang.

No pels humils pecadors del poble.

Sinò pels terroristes verbals i literals

vestit d'hàbit.

Els desitjo un últim sopar i un calvari.

Excomuniqueu-me.

M'estalviareu l'apostatació.

Però les veritats fereixen.

I no penso utilitzar eufemismes

ni tant sols una simple metàfora.

Tant se val el que escriga.

Els capellans seguiràn

demanant diners al poble

en el seu púlpit d'or.

Nietzsche tenia raó.

Déu ha mort.

Però no l'hem matat nosaltres.

S'ha suïcidat.

Alzira, 10 d'abril del 2009