Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.
Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.
Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.
Potser que estiga confós
o temporalment insensible.
I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.
No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.
Als meus peus secs pètals imaginaris.
I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.
Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.
Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009
2 comentaris:
Molt bo :D
algun cop m'he sentit igual, bona descipció ;)
Cada cop et superes més en la poesía.
Segueix així, i segueix donant-me el millor i pitjor de tu.
T'estimo company de pis i amic!
Publica un comentari a l'entrada