Un dia qualsevol, O no.

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-





Salou, 13 de gener del 2010