dijous, 11 de setembre del 2008

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència

Ahir mentre prenia alguna cosa amb uns amics, en plena vespra de la diada, em van dir una frase que no deixarà d'amartellar-me el cap. Varen dir que la meua llengua, en la que convisc, en la que llegeixo i escric, en la que m'han transmès les millors i pitjors noticies de la meua vida, en la que estimo, aquell ens fonètic que ja forma part de mi.... té una vida de seixanta anys.
Espero que fos una decaiguda de l'ànim pancatalanista del meu company, perquè aquesta és una predicció molt greu. Tanmateix la vida diària, i més a ciutat, li dóna la raó. Jòvens que canvien de llengua perquè el castellà els sembla “més elegant”, nouvinguts que no senten la necessitat d'aprendre la llengua del país, pares catalanoparlants que transmeten el castellà als seus fills... Una sèrie d'actes irracionals fruit de la inconsciència i la ignorància del poble que si no cessen faran desaparèixer no només una llengua, sinó que també una cultura, unes tradicions... en definitiva una manera particular de veure el món.
No vaig en contra del castellà ni de cap llengua, sinó que accepto i protegeixo a la meua que mereix tants de respectes com qualsevol altra. No existeixen llengües millors ni pitjors però aquesta és la meua i no penso renunciar-hi.
I doncs, què fem per a protegir-la? Després de molts disgustos, experiències, lectures, decepcions, anàlisis, rebutjos... he arribat a la conclusió que aquesta desitjada normalització de la llengua i cultura catalanes, els problemes seculars dels països catalans i les aspiracions del seu poble només poden fer-se realitat aconseguint un estat propi. Un marc físic on aplicar les lleis pròpies i amb un poble sobirà que no estarà sota el jou de cap altra nació aliena que decidisca per ell. Atès que pertanyem a un estat que silencia, dirigeix i ens intenta assimilar.
Per això avui, 11 de setembre, aprofito per a cridar-ho als quatre vents. Perquè no és una intransigència, una curtesa de mires o un radicalisme. És un acte en defensa pròpia.
Els diners dels que s'apropien els podrem anar recuperant poc a poc però l'única llengua que es perd és la que s'abandona, per tant, si deixem perdre la llengua no la podrem comprar en cap diner del món.




3 comentaris:

Seyker ha dit...

Complicada la réplica me la deixes... A veure, jo no soc tant alarmista amb la pèrdua del català. Ni per nosaltres ni per l'entrada de nouvinguts. De fet hem patit grans onades d'immigrants abans, i el català encara segueix allí. Pero una forma de veure el món, es algo que comença a semblar limitat per un món que estem creant ràpid y obert, sense fronteres. De fet defendría abans la creació d'un gran estat federal en tot el mon, que de més petites independències. perque els que hem de guanyar som tots i no uns pocs. Pero es massa utòpic.
Pel fet de creure que es perdrà, ho dubto, tot i que els mitjans de comunicació no ajuden gaire. Ni internet, ja que el més fàcil es trobar grans cuantitas d'informació o bé en anglès o bé en castellà. La normalització busca fer el contrari, pero els medis comencen a semblar escasos i les ultimes politiques d'un mitjà de masses com es TV3, comencen a ferlos recedir en audiències...

Potser el panorama actual sembla perillós, pero el sentiment nacionalista ha sobreviscut 300 anys i fins i tot en pitjors condicions... o no?

Anònim ha dit...

Bé jo més que opinar diré la meva, un altre punt de vista, l'altra cara de la moneda. A casa meva es parla castellà perque tot i que la meva avia va neixer a Barcelona, les meves arrels no són catalanes... I jo fins als 15 anys el català l'havia parlat nomes a classe.
Va ser aquesta en l'edat on vaig descobrir moltes coses sobre mi mateix que suposo que ja sabràs quines són... Doncs va ser apartir d'aquí on vaig coneixer al qui avuí és el meu millor amic, el vaig coneixer i parlava català... Sincerament mai se'm va passar pel cap dirli que parlés castellà, però jo quasi havia de traduir mentalment del castellà al català. Molts més després d'ell han vingut parlant català i sempre he parlat català amb ells, i doncs bé poc a poc de la disglòssia vaig passar sense donarme'n conta al bilingüisme, i me sento afortunat per tindre dos llenguas amb las que em puc defensar igual, molta gent si fossin dos idiomes com el castellà i l'anglés dirien ondia quin noi... que sap parlar igual de be dues llengues... doncs jo me sento orgullos de poder utilitzar les dues igual de bé ja que a catalunya poca gent sap utilitzar ls dues igual de bé, ja sigui xk només parelen castella o al revés... gent que només parla català i quan surten de catalunya no saben dir una frase en castellà sense trabar-se.

J.M. ha dit...

Això sí que seria ben terrorífic.
Conscients, cada u ha de posar el seu granet d'arena per tal d'impedir-ho.