divendres, 26 de setembre de 2008

Bon vent i sense barca


Bon vent i sense barca


La pluja borra la teua
presència del balcó.

I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.

Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.

Volia. Esperava més de tu.

Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.


Tarragona 22 de Setembre del 2008

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

l'amor ha de tenir pes per si sol; na ha de servir per cal mar el dolor

Seyker ha dit...

M'agrada la reflexió final :)

pongamosquehablo ha dit...

Escrius molt bé, s'ha de reconèixer. Jo quan feia 2n de bat també em vaig posar a escriure (poesies i narracions), però ho vaig deixar perquè no tenia cap incentiu (no com al bat que ho feia com a treball "voluntari" per pujar la nota -no suspendre-). Actualment em conformo amb 5 minuts cada mes d'inspiració i tranquil·litat que desenvoquen en 3 paràgrafs més de cada història (3 de començades, cap d'acabada).

Ens veiem!

Anònim ha dit...

Aquesta poesia, a part de recordar-me el primer cop en que me la vas llegir entre espelmes, canuts, ron i MOLTA sinceritat, em desperta sentiments viscuts en temps passats, em trasllada a aquell precís instant en que, d'alguna forma o altra, vaig sentir això que descrius tant animalment bé en aquestes línies...

Raül Najas, ME MATES!



Jud :)

Anònim ha dit...

És preciosa, el final es brutal...(va pal msn)
PD: Eres el millor poeta del mon i els editor haurien de fer-te una mamada per a publicar