La primera al canto. Ahir abans del discurs d'investidura del flamant president dels EUA, el pastor de l'esglèsia evangèlica de Saddleback (California) Rick Warren va oficiar una invocació religiosa. El mateix capellà que setmanes abans havia equiparat les relacions homosexuals amb la pederastia. Tanmateix, al cap d'uns minuts el ja president Obama en el seu emocionant discurs -amb una oratòria que peca d'espessa de contingut i monòtona de forma, des del meu punt de vista- va fer esment a la llibertat i a la igualtat de l'home per gràcia de Déu -faltaria plus-. No són una incongrüència aquestes dues aparicions d'aquests dos personatges que es donen suport mutuament i que tenen opinions tan dispars almenys en aparença? O ja partim de la base que els homosexuals no som humans i per tant no mereixem aquella igualtat?
No cantem victòria. Alegrem-nos simplement. Un president pitjor que l'anterior és científicament impossible que existisca i a l'ensems que guanye les eleccions.
Però no cal oblidar que els EUA mantenen un sistema vexat que ha descafeinat unipolarment la vara de medir ideològica i en conseqüència només consta de dos
lobbies que podriem definir i, en última instància simplificar, en dolents i no tant dolents.
Al cap i a la fi jo me'n alegro. Alguna cosa millorarà, és gairebé impossible que no ho faça. Tota la opinió pública mundial estarà a partir d'avui a sobre de la gestió del que es pensen que serà el fill pródig de la política de principis del segle XXI. M'enorgulleix pensar, com a ciutadà del món deixant a banda tota ideologia o matís , que un dels hómens més influients de la humanitat siga afroamericà. Encara que, comptat i debatut, segueix sent només americà.
