Un mar de potsers

Potser t'ha passat alguna vegada. Potser alguna vegada t'ha semblat veure entre la gentada, entre aquella gentada aparentment homogènia a aquell ent que ens estremeix, ens fa riure i plorar, aquell sentiment que científicament explica la dopamina i que en el dia a dia ens fa embogir.

Amb prou feines és un segon, un instant de la nostra història, un segon suficient per a deixar una cremada en el record i en l'ànima. I aquella visió et deixa paralitzat al mig del carrer -amb una mica de sort en un pas de peatons-. Et sents viu, boig, a contracorrent... Amb unes ganes profundes d'avançar cap a ell però no saps ni com fer-ho ni què dir-li.

I el cas és que no estàs segur que es tracte d'ell. Potser siga un imitador, o m'haja confós. No ho sé, perquè fa tant de temps des de l'última vegada que ens vam veure que ha canviat. I no poc. Jo també. Encara que a voltes vulga negar-ho. Segurament està bé que ho hagem fet.

Llavors em quedo pensatiu en la meitat del carrer pensant si confundeixo la realitat i el desig. Potser siga ell, però potser no, potser tinc tantes ganes de trobar-me'l que l'he inventat entre la gentada que deixa de ser aparent i cada volta és més homogènia.

Potser queda alguna cosa per dir-li, segurament alguna rucada. O potser només vull que em dirigisca la paraula per a que, aquell timbre de veu, em recorde aquells temps, aquells instants de suors i habitacions fosques, en que ell i jo érem immortals, invulnerables a les veritats que ens assoten ara. Potser només li preguntaria: “com et va?”, “tot bé?”, “On has estat tant de temps?”.

Potser quan li pregunte això em dirà que no em coneix de res, però potser que no. Potser que algun dia no m'esquive la mirada mentre al nostre entorn tot, absolutament tot, s'atura.

Tarragona, 5 de gener del 2006