Ahir mentre prenia alguna cosa amb uns amics, en plena vespra de la diada, em van dir una frase que no deixarà d'amartellar-me el cap. Varen dir que la meua llengua, en la que convisc, en la que llegeixo i escric, en la que m'han transmès les millors i pitjors noticies de la meua vida, en la que estimo, aquell ens fonètic que ja forma part de mi.... té una vida de seixanta anys.
Espero que fos una decaiguda de l'ànim pancatalanista del meu company, perquè aquesta és una predicció molt greu. Tanmateix la vida diària, i més a ciutat, li dóna la raó. Jòvens que canvien de llengua perquè el castellà els sembla “més elegant”, nouvinguts que no senten la necessitat d'aprendre la llengua del país, pares catalanoparlants que transmeten el castellà als seus fills... Una sèrie d'actes irracionals fruit de la inconsciència i la ignorància del poble que si no cessen faran desaparèixer no només una llengua, sinó que també una cultura, unes tradicions... en definitiva una manera particular de veure el món.
No vaig en contra del castellà ni de cap llengua, sinó que accepto i protegeixo a la meua que mereix tants de respectes com qualsevol altra. No existeixen llengües millors ni pitjors però aquesta és la meua i no penso renunciar-hi.
I doncs, què fem per a protegir-la? Després de molts disgustos, experiències, lectures, decepcions, anàlisis, rebutjos... he arribat a la conclusió que aquesta desitjada normalització de la llengua i cultura catalanes, els problemes seculars dels països catalans i les aspiracions del seu poble només poden fer-se realitat aconseguint un estat propi. Un marc físic on aplicar les lleis pròpies i amb un poble sobirà que no estarà sota el jou de cap altra nació aliena que decidisca per ell. Atès que pertanyem a un estat que silencia, dirigeix i ens intenta assimilar.
Per això avui, 11 de setembre, aprofito per a cridar-ho als quatre vents. Perquè no és una intransigència, una curtesa de mires o un radicalisme. És un acte en defensa pròpia.
Els diners dels que s'apropien els podrem anar recuperant poc a poc però l'única llengua que es perd és la que s'abandona, per tant, si deixem perdre la llengua no la podrem comprar en cap diner del món.
