dilluns, 28 de gener del 2008

Per què les dones estan tanta estona al lavabo?

Per a les xiques guapes d'Ulldecona, especialment per a Andrea, Jael, "Meta", Sulem i Silvi (Sí, sí, , que encara que sigues d'un "barri" d'Ulldecona: Freginals City, t'empadronem) ara ja he descobert perquè tarden tanta estona en anar a pixar estes dones... lee!
PD: Està enfocat des de els ulls d'una dona, per a us sentiu més identificades!


Per quin motiu les dones estan tanta estona al lavabo públic? El gran secret de totes les dones respecte als banys és que de nena la teva mamà et duia al bany, t'ensenyava a netejar la taula del vàter amb paper higiènic i després posava tires de paper curosament en el perímetre de la tassa. Finalment t'instruïa: 'Mai, mai et sentes en un bany public'. I després et mostrava 'La Posició' que consisteix en balancejar-te sobre el vàter en una posició d'asseure's sense que el teu cos faci contacte amb la tassa. 'La Posició' és una de les primeres lliçons de vida d'una nena, súper important i necessària, les ha d'acompanyar durant la resta de les seves vides. Però encara avui en els anys adults,'La Posició' és dolorosament difícil de mantenir quan la bufeta està a punt de rebentar. Quan 'han d'anar' a un bany públic, es troben amb una cua de dones que et fa pensar que dintre està Brad Pitt. Així que demanes torn i esperes pacient, somrient amablement a les altres dones que també estan discretament creuant cames i braços. És la posició oficial de “m'estic pixant”. Finalment et toca el teu torn, però sempre arriba la típica mamà amb la nena petita que no es pot aguantar més i aprofiten per a saltar-se ambdues la cua amb tot el morro!!!. Llavors verifiques cada cubícul per sota per a veure si no hi ha cames. Tots estan ocupats. Finalment un s'obre i et llances gairebé llençant a la persona que va sortint. Entres i et dónes compte que el pica port no funciona (mai funciona); no importa... Penges la teva bossa del ganxo que hi ha en la porta, i si no hi ha ganxo (mai hi ha ganxo), inspecciones la zona, el sòl està ple de líquids indefinits i no t'atreveixes a deixar-lo aquí, així que t'ho penges del coll mentre mires com es balanceja sota teu, sense contar que et desnuca la corretja, perquè la bossa està ple de trastos que vas anar ficant dintre (la majoria de les quals no uses, però que les tens per si de cas). Però tornant a la porta... com no tenia pica port, solament tens l'opció de sostenir-la amb una mà, mentre que amb l'altra d'una tirada et baixes les calces i comences 'La Posició'. Alleugeriment...... AAhhhhhh....per fi...!!!. Aquí és quan les teves cuixes comencen a tremolar.... per que estàs suspesa en l'aire, amb les cames flexionades, les calces tallant-te la circulació de les cuixes, el braç estès fent força contra la porta i una bossa de 5 kg. penjant del teu coll. T'encantaria asseure't, però no vas tenir temps de netejar la tassa ni la vas cobrir amb paper, interiorment creus que no passaria res però la veu de la teva mare retrona al teu cap: mai et sentes en un water públic!!!!'. Així que et quedes en 'La Posició' amb el tremolor de cames, llavors per una fallada de càlcul en les distàncies una esquitxada finíiiiiisima del “xorro”t'esquitxa el teu propi cul i et mulla fins a les mitges!!!. Tens sort si no et mulles les teves pròpies sabates, i és que adoptar 'La posició' requereix una gran concentració. Per a allunyar de la teva ment aquesta desgràcia, busques el rotllo de paper higiènic peroooo, joooooder...! el rotllo està buit...!!! (sempre). Llavors supliques al cel que entre els 5 kg. d'andròmines que duus a la bossa hagi un miserable cleenex, però per a buscar a la teva bossa has de soltar la porta, dubtes un moment, però no hi ha més remei i quan soltes la porta, algú l'empeny i reps un cop de porta que has de frenar amb un moviment ràpid i brusc, sense miraments o tot el món et vora semi-sentada a l'aire amb la calces pel genoll NOOO!!. Llavors crides allò de O-CU-PA-DOOOO!!!, mentre continues empenyent la porta amb la teva mà lliure, dónes per fet que totes les que esperen en l'exterior han escoltat el teu missatge i ja pots soltar la porta sense por, ningú intentarà obrir-la de nou, (en això les dones es respecten molt) i et disposes a buscar el teu suposat cleenex sense aclaparaments, t'agradaria usar més d'un però saps el valuosos que són en casos similars i t'apanyes amb un si de cas.
En aquest precís instant s'apaga la llum automàtica del bany, en un cubícul tan reduït no pot ser tan difícil trobar l'interruptor!!!. Dónes la llum de nou amb la mà del
cleenex per que l'altra segueix subjectant les teves calces, vas contant els segons que et queden per a sortir de allí, suant per que duus l'abric posat ja que no hi ha penja-robes, i és que, cal veure el calor que fa en aquests llocs tan petits i en aquesta posició de força en la qual segueixes, amb els bessons a punt d'esclatar. Sense contar el cabreig que duus pel cop de porta, el desnuament amb la corretja de la bossa, la suor que corre pel teu front, l'esquitxada del xorro a les cames i a les mitges, que encara estan mullades; el record de la teua mare que estaria avergonyida si et veiés així, perquè el seu cul mai va tocar el seient d'un bany públic, perquè francament, el teu no saps quina classe de malalties podries agarrar aquí. Però el desastre no acaba... estàs exhausta, quan et poses dempeus ja no sents les cames, et re-coloques la roba ràpidament i tires de la cadena sobretot!!. Si no funciona preferiries no sortir mai d'aquest bany, quina vergonya!, llavors surts al rentamans. Tot està ple d’aigua així que no pots soltar la bossa ni un segon, ho penges al muscle, no saps com funciona l'aixeta amb els sensors automàtics així que toques fins que surt un xorro d'aigua fresca, i aconsegueixes sabó, et rentes en una posició de geperut de Notredame perquè no rellisqui la bossa des del teu muscle i acabi en la pica del bany sota el xorro automàtic, el assecador d'aire és una andròmina inútil així que acabes assecant-te les mans en els teus pantalons, per que no penses gastar altre cleenex per això!!!.
I surts passant al costat de la línia de dones que encara estan esperant amb les cames creuades i en aquests moments ets incapaç de somriure cortesament, conscient que has passat aquí una eternitat. Tindràs sort si no surts arrossegant un tros de paper higiènic pegat a la teva sabata del llarg del riu
Mississippi, o pitjor encara, amb la falda arromangada enxampada per les teves mitges que et vas pujar a la velocitat de la llum i ensenyant el cul!!!.
I surts. En aquest moment entra el novio de la “tardona” que ha tingut temps de sobres per a llegir 'Guerra i Paz' mentre t'esperava. 'Per què tardes tant?', et pregunta irritat. 'Havia molta cua' et limites a dir. I aquesta és la raó per la qual les dones van en grup al bany, per solidaritat, ja que una t'aguanta la bossa i l'abric, l'altra et subjecta la porta, una altra et passa el
cleenex per sota de la porta i així és molt més senzill i ràpid; ja que ella solament s'ha de concentrar a mantenir 'La Posició' i la dignitat.

dimecres, 23 de gener del 2008

Intent de poesia

Avui toca una mica de literatura, concretament poesia. Ja sé que no agrada molt llegir-la, però feu un petit esforç perquè és un camp de la literatura que quan l'entens i l'interioritzes val la pena. Aquesta poesia és de les més serioses i profundes que he escrit mai, dedicada íntegrament a Cris ja que ha estat el "muso".
Estàvem a classe de llatí i venia emprenyat de classe d'Art (m'han titllat de mediocre, "cazurro" i anti-art en bones paraules, bueno no tant ni molt menys, però esque si no li fiques ficció a una història no té emoció, ja, ja ho se, ces't la vie. Va! seguiu-me el "rotllo") així que tot emprenyat com estava, ve Cris i me diu: "He escrit això, mira a veure que et sembla." Així que he agafat el text i l'he corregit exageradament. Li he donat i ha fet cara de dir, "este tio de què va?", llavors he agafat el full i li he escrit un conjunt buit enorme. I d'aquí ha vingut la idea, gestada íntegrament aquesta tarde al glop's (Pub local) com ve sent costum. Espero el vostre comentari sobre la interpretació que li doneu a aquest intent de poema. Ànim!


Conjunt buit

Per a Cristian Ferré per aguantar les meues extravagàncies i excentritats
Que es mogue la paraula
pel tapiç de la intel·ligència
sobre el puny tancat de la indecència
per la sang seca, de la cruel guerra

Simplement, una al·legoria
de la meta social no adquirida
la hipèrbole de la perfecció somiada;
el paradigma d'una generació escarmentada

No lluito més envers aquesta ignorància
Artista vols? Doncs, extravagant

Sembla que en aquesta vida, res val per a res
No em manifesto, callo
Vols que escrigue alguna cosa?
Conjunt buit....
23-01-08

dimarts, 22 de gener del 2008

Reflexions filosòfiques sobre la vida

Avui parlant amb una amiga del continent germà, de Sud amèrica, m'ha fet recordar una reflexió que vaig fer fa mesos sobre qui regeix la teua vida. Crec que quan algú emigra del seu pais no estranya les nacions ja que són pur romanticisme, no estranya els estats, els equips de futbòl o les banderes. Quan algú emigra a una altra realitat aliena de la coneguda, estranya al seus amics, a la seua familia que aquests son la seua nació, però tambe estranya la seua realitat més propera, el seu poble, el seu barri, el seu bar de costum. Aquesta reflexió no la vaig escriure pensant nomes amb els emigrants/immigrants sinó que li vaig donar una doble vessant ja que per a mi, que ni soc emigrant ni immigrant, és la meua filosofia. M'he permes el "luxe" de posar una traducció al castellà, que ningú salte a la "yugular", mira, desprès de tot, encara tinc fé amb el bilingüisme equitatiu:

¿Què composa la meua vida?

La meua vida és un compost de totes i cadascuna de les persones en les que comparteixo la sang, els meus amics, els coneguts i també dels que veig cada dia pel carrer, al pub o pel msn, molts dels quals no recordo ni el nom.


¿Qué compone mi vida?

Mi vida és un compuesto de todas y cada una de las personas de las que comparto mi sangre, mis amigos, los conocidos y también de los que veo cada día por la calle, en el pub o por el msn, muchos de los cuales no recuerdo ni el nombre

21-01-2008

divendres, 18 de gener del 2008

L'ensenyament "in situ"

Comencem durillo? Doncs si! Bé seré sincer, és un escrit que ja tenia i ara he revisat una mica. Espero els vostres durs comentaris FIRMATS.

PD: El títol te'l dedico desprès de la discussió del Llatí. No parlaré més ja, que allò pareixia la tercera internacional. Per cert, qui es Bakunin?
----------------------------------------------------------

Vivim en un món on tot gira al voltant del resultat: és a dir, hom vol les coses ja i que signifiquen el mínim esforç possible. Aquesta afirmació palesa com és actualment l'ensenyament. La filosofia de l'alumne i moltes vegades també la del professor, es basa amb l'obtenció progressiva de bones notes o si mes no, aprovats.
M'atreveixo a dir, i crec que no m'equivoco, que vivim en un sistema d'ensenyament Maquiavèlic ja que "el fi no justifica els mitjans". M'explico. Algú pensa que un bon estudiant és qui treu bones? Qui aprova, és intel·ligent? Jo crec que això no sempre és així ja que molts estudiants es fiquen a estudiar separant el llibre que tenen a les mans de la seua vida diària, entenen que l'estudiar o el saber serveixen única i exclusivament per a aprovar un examen. Aquests, al meu entendre, no són els bons estudiants. Malgrat tot són la gran majoria. Això, és conseqüència del model economico-social que ens toca viure i que fa que les persones, els alumnes, empren l'ensenyament com a instrument i/o vehicle per a tenir un sou millor, i en poques ocasions per a crèixer com a persones. Però el que em fa realment temor, es que aquestes mateixes persones, per la condició "sine qua non" de les bones notes, seràn les que ocuparán els llocs importants en l'àmbit laboral i emprarán aquesta mateixa filosofia en citats càrrecs. Aquesta premisa bàsica es repeteix quan els que ahir van èsser alumnes, avui passen a ser professors. D'aquesta manera estem atrapats en un sistema que te llacunes per allí on mires. I aquesta conclusió no la trec jo, sinó que ho evidencien els resultats no tan acadèmics sinó el vagatge cultural que pot tenir, per exemple, un determinat percentatge de llicenciats, la seua especialització pot ser molt bona, però en canvi la mal anomenada "cultura general" és en molts casos prou escassa. Sense anar més lluny m'he trobat llicenciats en economia que no saben qui és Karl Marx (i ho dic en plural).
S'han de buscar sistemes alternatius, o almenys no deixar que aquest neo-liberalisme (entès com a model econòmic) s'apodere del més preciat i valuós que tenim: l'educació. S'ha de donar pas a la llibertat intel·lectual de l'alumne, a la creativitat, imaginació, opinió, i no al lliure albedriu d'aquest. S'ha d'ensenyar a ensenyar, s'ha d'ensenyar a estudiar. Però sobretot s'ha d'entendre l'ensenyament com un mitjà per a saber més, per a pensar, per a divertir-se, i no, caure en l'ensenyament com a negoci, vil i competitiu (com ens volen vendre últimament). No s'ha d'entendre l'ensenyament com una vulgar clàusula del sistema capitalista.

dijous, 17 de gener del 2008

I per fi ha nascut

Desprès d'un part d'una mitja hora ha nascut el fill pródig com una necessitat bàsica d'escriure diariament, no sé si per a deixar testimoni o simplement per a realitzar una catarsi totalment necessaria en aquests temps tan foscos. El que sé es de la insistència interna d'aquestes ganes d'escriure, mes bén dit, d'aquesta necessitat d'escriure que fa que el paper, o en aquest cas: l'ordinador; sigui un testimoni en primera persona d'aquesta necessitat de tenir un petit col·lectiu lector asidu que t'intente comprendre, encara que sigue falsament.
Francament no crec que aquesta empresa sigue seguida per algun lector, però de no ser així, crec que em donaré més que satisfet en torturar-me i continuar escribint amb tota la periodicitat que em siga possible. També espero, que en el supòsit de que sigue visitat aquest lloc, hi hagui un sentit crític i un diàleg constant mitjançant els comentaris.
Gracies per no adormir-vos!