divendres, 26 de desembre del 2008

Entorn de bar



“Tinc dret a ser com sóc, ni que només
siga perquè m’han parit així” Joan Fuster

Converses etíliques que es superposen
amb els meus dubtes.
Mil olors i sabors cancerigens
que esdevenen inhibidors per a la meua llibertat.
Certes temptacions que m'agradaria consumir conscientment.
Buits i plens sense mesura.
Cavernes, tavernes i molts, molts sentiments.

Raül Najas, Tarragona, El Pallol 18 de desembre del 2008

divendres, 5 de desembre del 2008

Arena entre els dits




Trec el mocador.
Entre acomiadament i catarsi.
Mentre les ones s'emporten
tota esperança.
I intenten ofegar aquell
amor jove.


L'aigua deixa l'arena tova
per a facilitar el camí
i deixar petjada.
El ventet propicia unes ganes
de començar de nou.
Certa frescor.
Mentre els vells caminen
eucarísticament.
Ociosos.


L'americana vola al vent.
Un extrem i l'altre onejen.
Com dues ales de plastelina
que baten a l'avenir.
I la maror sembla calmar-se
quan el jove s'agup
i li fa una fotografia.
El lector, que ho observa
desde la pasarel·la d'obra,
amb certa experiència ja
en la novel·la de la vida,
intenta canviar de pàgina....


Raül Najas Martí, Platja del miracle (Tarragona), 24 de novembre del 2008

dimecres, 26 de novembre del 2008

Escolta el silenci




Escolta el silenci.
Tanca els ulls i escolta'l bé.
No sents uns crits alegres?
No aprecies el volar de les fulles,
com escapant d'aquesta serralada latent?

No veus la seua dolça actitud
verda i maternal?
No notes el calor de les roques?
No escoltes i admires la memòria
melangiosa del seu record?

Tanca els ulls.

Tanca'ls i escolta el silenci.




Raül Najas, Mola Roquerola (Farena), 25 de novembre del 2008

dimarts, 18 de novembre del 2008

Lo peor del amor




Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.


Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.


Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.


Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…



Poema: Lo peor del amor
Año: 2000
Letra: Joaquín Sabina

dijous, 30 d’octubre del 2008

Lo pitjor...


Lo pitjor de la felicitat
quan acaba,
són els regalimats
records recordats.

La taca d'errors
ignorats del tot.
Els mil i un amors
sense cap ni una nit.

Lo pitjor,
quan recordes
els trens a l'andana
tant imbècil, tant feliç,
tant immòbil, tant París,
tant sol, tant tramuntana.


Tarragona, 29 d'octubre del 2008

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Amors furtius




Amors furtius
que destapen mil sospites
i que volen suïcidar-se.

Amors de misèria
que corrompen concupiscències.

Amors... Bé, conveniències
que esdevenen teatre patètic
als escenaris de la banalitat.

Amors... Invencions
del segle XII! ¹


¹ Fuster, Joan: “Diccionari per a ociosos” Pàg: 4


Tarragona, 6 d’octubre del 2008

divendres, 26 de setembre del 2008

Bon vent i sense barca


Bon vent i sense barca


La pluja borra la teua
presència del balcó.

I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.

Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.

Volia. Esperava més de tu.

Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.


Tarragona 22 de Setembre del 2008

dijous, 11 de setembre del 2008

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència

Ahir mentre prenia alguna cosa amb uns amics, en plena vespra de la diada, em van dir una frase que no deixarà d'amartellar-me el cap. Varen dir que la meua llengua, en la que convisc, en la que llegeixo i escric, en la que m'han transmès les millors i pitjors noticies de la meua vida, en la que estimo, aquell ens fonètic que ja forma part de mi.... té una vida de seixanta anys.
Espero que fos una decaiguda de l'ànim pancatalanista del meu company, perquè aquesta és una predicció molt greu. Tanmateix la vida diària, i més a ciutat, li dóna la raó. Jòvens que canvien de llengua perquè el castellà els sembla “més elegant”, nouvinguts que no senten la necessitat d'aprendre la llengua del país, pares catalanoparlants que transmeten el castellà als seus fills... Una sèrie d'actes irracionals fruit de la inconsciència i la ignorància del poble que si no cessen faran desaparèixer no només una llengua, sinó que també una cultura, unes tradicions... en definitiva una manera particular de veure el món.
No vaig en contra del castellà ni de cap llengua, sinó que accepto i protegeixo a la meua que mereix tants de respectes com qualsevol altra. No existeixen llengües millors ni pitjors però aquesta és la meua i no penso renunciar-hi.
I doncs, què fem per a protegir-la? Després de molts disgustos, experiències, lectures, decepcions, anàlisis, rebutjos... he arribat a la conclusió que aquesta desitjada normalització de la llengua i cultura catalanes, els problemes seculars dels països catalans i les aspiracions del seu poble només poden fer-se realitat aconseguint un estat propi. Un marc físic on aplicar les lleis pròpies i amb un poble sobirà que no estarà sota el jou de cap altra nació aliena que decidisca per ell. Atès que pertanyem a un estat que silencia, dirigeix i ens intenta assimilar.
Per això avui, 11 de setembre, aprofito per a cridar-ho als quatre vents. Perquè no és una intransigència, una curtesa de mires o un radicalisme. És un acte en defensa pròpia.
Els diners dels que s'apropien els podrem anar recuperant poc a poc però l'única llengua que es perd és la que s'abandona, per tant, si deixem perdre la llengua no la podrem comprar en cap diner del món.




dijous, 4 de setembre del 2008

Tipo Gos en concert





El proper 19 de setembre el grup faldut Tipo Gos realitzarà un concert a la sala Lo Submarino de Rasquera. Recomano l'assistència a l'acte ja que no faltaràn ritmes reagge, ska, punk....però sobretot amb ells no us faltarà festa de la bona.
Tipo Gos va nàixer al setembre del 2006 com una alternativa a la clàssica música local. Amb dos discos a les esquenes: "Punk al pantano" i "Només quedava extramonio" estàn preparant el seu darrer disc. Sens dubte Cris, Yves i Pere (Veu i guitarra, Veu i baix i Percussió, respectivament)han marcat un abans i un després en la música compromesa de la comarca.



La seua pàgina al My Space (on podeu veure on són els propers concerts i gaudir d'alguns dels seus temes)





dilluns, 1 de setembre del 2008

Ara et toca a tu



I vas mirant la vida passar.
Dia a dia.
Entre cançons, llibres i versos d'Estellés.
La veus passar i no t'espera.
La intentes aturar i se t'emporta.
La crides: Aturat, no estic preparat!
Tant s'hi val!
Se t'emporta i et fa viure.
Sense cançons, ni llibres, ni versos d'Estellés.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 3 de juliol del 2008

dimarts, 26 d’agost del 2008

Tu i jo


Tanquem-nos a casa.
Tu i jo.
Tanquem-nos a casa
mentre a fora tot segueix igual.
Ament-mos, besent-mos, només
existim tu i jo.
Tapem-nos amb el llençol
mentre escoltem cançons de Feliu
i ens contem fins els secrets més íntims.

Tanquem-nos a casa
mentre a fora,
el mòn s'enfonsa.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 29 de juny del 2008

dijous, 14 d’agost del 2008

Rebateig


"Aquests són els meus principis; però si no us agreden, en tinc uns altres" digué Groucho Marx. Certament aquesta frase es podria atribuir a l'executiva del fins ara PSPV. En un canvi de directrius politiques presentades amb una nova ponència marc sota el titol "Amb tu un nou projecte" el PSPV incideix així amb el terme país valencià i amb la seua aplicació en el nom de la formació: "País Valencià implica una incongruència amb el marc polític que nosaltres hem promogut. Un partit amb vocació de govern no pot aferrar-se a un imaginari particular que no es correspon amb el de la societat que aspira a persuadir." Aquest gir cap al centre, beneficia de tot punt l'hegemonia de la dreta espanyolista. Perquè en definitiva, en última instància, el PSCV o PSV o com vulga dir-se, els està donant la raó. Aquesta mesura jacobina no és nomès un "rebateig" és al cap i a la fi un replantejament del discurs valencianista, de l'única formació que té possibilitats reals de governar el País Valencià, per esdevindre,un discurs valencianista descafeinat, gens diferenciat del de Camps. Militants, per Dèu!

divendres, 8 d’agost del 2008

Llençol d'estels

Aquell estiu estava acabant amb mi. Cansat de pegar voltes al llit incapaç de dormir vaig decidir vestir-me i pujar al castell per gaudir de la frescor i la bellesa del ras. Quan vaig arribar a dalt de tot del turó vaig mirar el cel i em vaig trobar amb un llençol negre ple de llànties brillants. Em vaig estirar a sobre d’una àmplia roca i em vaig posar a contar els estels fugaços que veia caure, demanant el mateix desig a cadascun d’ells com si d’aquella manera, fent-ho tant reiteradament, el somni es complís a l’acte.
De sobte, vaig veure com l’estrella major va desaparèixer. Acte seguit, van apagar-se totes les altres estrelles, una per una. En un moment, aquell llençol negre que em cobria va esdevindre una manta que m’ofegava per instants. Què seria lo pròxim, què el mar es sequés? Que el Sol fes llum de neó? Vaig seure’m i vaig ficar el cap entre les cames. Vaig esclafir en un plor. Era injust que els nens que encara no havien nascut no poguessen gaudir d’aquell llençol de llànties lluminoses que tant em meravellava.

Ulldecona, 8 d'agost del 2008

divendres, 11 de juliol del 2008

Tanmateix



Mentre el jove pessiga el mugró.
Pantalons bruts de cendra pensativa.
Entre tintes xineses de mil versos enfollits.
Que volen sobreviure.
Al pis del costat uns joves fan l'amor.
Nodreixen el matalàs de salada suor.
Mentre les veles cremen suaument.
Cremen dolçament.
Entre besos i abraços.


Raül Najas Martí, Ulldecona, 8 de juliol del 2008

dilluns, 7 de juliol del 2008

D'ací rau la senzillesa


“S'ha de fer tot tan senzill com siga possible,
però no més senzill” Albert Einstein


Senzill com una llagrima de vidre
que regalima sobre una faç de porcellana.
Com les diàries cares desconegudes
que em creuo pel carrer.
Senzill com el bufit del núvol estiuenc.
Com el fum d'un canut embolicat per la parella.
Senzill com el somnriure d'un nen feliç.
Com els acords d'una guitarra a la platja.
Senzill com repelar la melmelada del pastís.
Senzill com un t'estime a cau d'orella.
La senzillesa és una de les essències de la vida.


Raül Najas Martí, Ulldecona 3 de juliol del 2008

divendres, 27 de juny del 2008

Entre fumades de pipa




Les ones concèntriques
del teu pensament
em vàren fer esperar
com la matinada espera
la fresca rosada

Segon a segon
l'espera regalimava
sobre el pètal
de la incertesa

Sense voler ser carn
ni res volàtil
va fugir absent
cap a l'avenir
de la teua decisió



Raül Najas Martí
Ulldecona, 1 de juny del 2008


Tempesta d'estiu


Els núvols grinyolen
preparant-se per a la batalla.

El cel està dividit entre el ras
i una negror impertinent.

Dos bàndols.

Un ventet pudent anuncia el vencedor.

El castell emblanquinat de por
tem l'oratge

L'espectacle de llums i ombres
està a punt de començar

L'electricitat torna a la terra
dirigida pel grinyolar ennegrit
que vol marcar distàncies.

S'obre el teló
i actua el vencedor


Raül Najas Martí, Ulldecona 13 de juny del 2008

Llum d'inspiració


Els dies de tristesa
la solitud m'acompanya
mentre escric versos de sang
a la llum que ella sosté.

Quan escric mentides, xiscla.
Estic condemnat,
a la solitud de la llum
i a escriure amb sinceritat

El do d'autoflagelar-se
sense sang freda.

A la llum de la solitud
jo, els versos i ningú.

Raül Najas Martí
Ulldecona, 11 de Maig del 2008

dijous, 12 de juny del 2008

La queta es vol suicidar


“Tenint en compte que les 245 hores corresponents a les estructures lingüístiques comunes es faran en llengua catalana, un nombre equivalent d’hores es podrà impartir mitjançant la realització d’activitats d’aprenentatge de llengua castellana dins el còmput horari de lliure disposició o bé impartint continguts d’altres àrees no lingüístiques en llengua castellana”. Web del departament d'ensenyament.

No se'n donen vergonya de plantejar això? No tenim prou amb ràdios, televisions, pel·lícules, mòbils, diaris, revistes, programació informàtica.... en castellà que a sobre ens hem d'equiparar en hores d'ensenyament?
El suposat govern catalanista que tenia com a objectiu caminar cap a la normalització lingüística ha esdevingut una farsa. I ho demostren els resultats. La normalització lingüística significa més hores de castellà? La normalització lingüística és el bilingüisme en la documentació formal? La normalització lingüística significa que el govern espanyol (amb 25 diputats del PSC) no intervinga en la massacre del català al País Valencià i Balears? I significa que aquest mateix govern mostre una clara visió secessionista del català-valencià-Balear? La normalització lingüística, governants, és exactament un procés sociocultural pel qual una llengua s'adapta a una regulació ortogràfica, lexical, i gramatical (això s'anomena normativització) i, alhora accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua. Si cada vegada el català va perdent presència en diferents àmbits, la tasca del govern es pot anomenar normalització lingüística?

diumenge, 8 de juny del 2008

Matinada d’Ulldecona

S’ha fet de dia
a la vall de la dama dels merlets.

Ho sé perquè
els pardals criden.
I m’envolta
aquesta claror verge,
encara amagada
darrere el teló del Montsià.

Els llums dels carrers
encara són presents
com volent deixar
testimoni de la seua feina.

Al cel,
uns núvols grisos
de bon dia.

Qui poguera somiar
cada dia,
viure una albada d’Ulldecona.
Ulldecona, matinada del 6 de juny del 2008

dimarts, 13 de maig del 2008

Un enginyer proposa a l'ACA potabilitzar l'aigua dels aqüífers per combatre la sequera localment



Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa el sistema dels vaixells durant un mes, uns 22 milions d'euros"


Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa portar un sol vaixell per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, uns 22 milions d'euros", segons ha explicat a l'AVUI.cat.

Tapias va patentar el 2005 un sistema d’eliminació de nitrats dels purins, que permet utilitzar l'aigua per al reg sense riscos, i un altre sistema en aigües potables procedents de pous i aqüífers. Així, es podrien recuperar uns 900 hectòmetres cúbics dels recursos subterranis, cosa que garantiria l'aigua de boca "en excel·lents condicions", tal com ho corroboren els informes sanitaris.

L'ACA es fa enrere
Tot i que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va finançar els assajos de l'estudi, no han avançat les negociacions per a estendre aquest sistema, segons se li va comunicar a Tapias divendres passat. Tanmateix, l'ACA considerava que "el projecte permetria disposar d'una tecnologia que ha de permetre la descontaminació d'aigües i la resolució de problemes d'abastament en àmbits locals", segons una carta de l'Àrea de planificació per a l'ús sostenible de l'aigua, dirigida l'octubre del 2007 a l'enginyer Josep Tapias.

Josep Tapias creu que darrera aquestes negatives "s'amaguen interessos polítics" perquè interessa més fer transvassaments, de l'Ebre o el Roine, portar aigua en vaixells o construir canonades i dessalinitzadores.

Extret de la versió electrònica de l'Avui

dilluns, 12 de maig del 2008

1000!!

Sembla mentida. El bloc acaba de rebre la visita número mil. Si fa uns mesos, m'ho haguessen dit no m'ho creuria. Gràcies a totes i tots els que entreu i feu que l'escriure siga cada vegada més plaenter i profitós.

dissabte, 10 de maig del 2008

Només

Només, només vull:
Cantar sense pena.
Obeïr al cor
quan sé que s'equivoca.

Parlar-li al món
i dir-li que és boig.
Dir-li que conté mil roses
plenes d'espines.

Estar amb els meus
i que els deixen ser com són.
I que ens deixen ser.
Simplement.

Dansar al so
de l'esdevenir,
per fer previsible
el retrocès d'escopeta.

I llençar-te fils de veu,
que em conecten
amb tu.
Per a sempre.

Desde el desesper
desde el desencís,
poder somnriure
sense cautela.

I al foc final
a l'aigua -no sé-,
poder pegar-me un tret.
Al cap.
Amb vanitat.

Només vull...

Només,
Només,

Només.

Raül Najas

Ulldecona 5 de maig del 2008

dijous, 8 de maig del 2008

2 anys per un tros de tela?

Sincerament m'estic preocupant. Fa res, m'he assabentat que han condemnat un noi de Terrassa a 2 anys i 7 mesos de presó a més d'una multa, per assistir al davallament de la bandera espanyola a l'ajuntament de la seua localitat. No entraré si el noi estava a l'acte o si no, ja que aquest debat és totalment innecessari.
El que s'haurien de plantejar els senyors que ens governen, els legisladors i els jutges, especialment aquells que abanderen la llibertat dels pobles i la llibertat individual, és si aquesta mesura és pròpia d'una democràcia dins de l'Europa "de les llibertats". Crec innecesari penar una persona -ni amb presó, ni amb multes- per cremar, llençar, amagar, davallar, fer draps...qualsevol bandera o fotografia de qualsevol estat, nació, personatge, localitat o equip de futbòl. Jo personalment no considero que siga -això de cremar banderes i fotos- la millor manera de protestar cap alguna cosa que no t'agrada. Ara bé, aquestes mesures repressives pròpies d'una mentalitat retrògrada i dictatorial atempten contra la llibertat individual. Tanmateix quan la bandera que s'està "ultrajant" i amb ella la pàtria que representa, és la catalana, la vasca o l'andalusa, per posar uns exemples, no passa res. Una mica dubtós no?
Hi ha molts que s'haurien de sentir avergonyits de lloar certes banderes.

diumenge, 4 de maig del 2008

Concerts a Atzeneta del maestrat

Es sent un soroll de terra, un soroll català i de catalans....són les gralles de LILIT I DIONÍS, ALMORRANES GARRAPINYAES i LA GOSSA SORDA. Tres grups valencians que la nit del dissabte ens ho van fer passar genial. Durant tres dies s'han portat a terme diverses activitats en aquesta localitat del Maestrat organitzades totes elles per les SEPC. Natros només vam anar als concerts del dissabte -sóm uns desertors-. També tocaven l'orquestra mitjanit però malauradament teniem una hora i mitja de camí i no ens vàrem quedar. El concert de la gossa va ser el més destacat, com era d'esperar. Van presentar el seu darrer disc: Saó. El caos va vindre quan van tocar, per finalitzar, vall de rojos. Encara faig olor a cervesa a més dels múltiples cops que lluiré com si fossen de batalla.


dissabte, 3 de maig del 2008

A voltes em canso

Ja veus, a voltes em canso de ser home,
per la meua intrínseca rebel·lia.
I veure penoses conquestes
a la llum de les mil nits.
I sentir la melangia del futur
esperant que quelcom canvie.
I sentir que estic sol.
I sol amb companyia.
I veure com visc.
I veure com visc sense viure.
I escoltar belles cançons,
que parlen de tu.
I somiar amb la lluna multicolor.
I cantar sense pensar,
amb la pena de la terra.
I la pena mateixa
que fa cridar en silenci.
I no sentir el teu alé
aquí a la vora.

Ja veus.
A voltes em canso.


Raül Najas Martí

Ulldecona, 27/04/08

Vola!

Surt al carrer.
Mira el que t'envolta.
Pensa, dispara: tot és un.
Posa a volar la paraula,
la vida,
a tu mateix.

Raül Najas Martí
Ulldecona, 28 d'abril del 2008

dissabte, 26 d’abril del 2008

Propietats de la pena- Vicent Andrés Estellés

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés

dimarts, 22 d’abril del 2008

Sant Jordi 2008

Aquest Sant Jordi estic bastant decepcionat. No ho dic perquè ningú em regalarà res, que també. Ho dic perquè m'han arribat les últimes dades de la venda de llibres, i són bastant penoses. A Catalunya de cada 100 llibres que es venen, nomès 20 són en català. D'aquests 20 caldria destriar els d'hotels, de peixeres i de cuina per a someres. I la literatura? La literatura merda. Quatre catalanets, que els han demanat els llibres per a classe i que els autors estàn morts, o alguns pocs que encara llegeixen per plaer. I d'aquests restants que són literatura, també caldria considerar de quin tipus i de quina qualitat. Resumint: merda.
Compadeixo als pobrets autors perquè tal com va la cosa, hauràn d'anar a fer de cambrers per a poder pagar les seues publicacions. I nomès faltava, Carlos Ruiz Zafón en les seues propagandes Best-sellerianes.


Bon Sant Jordi a totes i a tots!




diumenge, 13 d’abril del 2008

Tardes de filosofada a la terrassa

Els núvols m'ofeguen amb aquesta exposició cromàtica. Intento ser retrospectiu i reflexionar però ells tenen voluntat de ficar el nas. I clar, no em puc concentrar amb aquesta amenaça permanent.

Reflexionava sobre el meu gos. Sí, n'estic fart de parlar de temes externs i trivials i no adonar-me'n del que tinc a la vora. Al mateix temps que escric aquestes linies, tinc la meua gossa ajeguda al costat. No sé que pensa, donaria el que fos per saber quins són els seus problemes, les seues preocupacions, els amors, les seues preferències.... Però l'animal no m'ho vol dir. Que li em de fer? La noia no vol parlar en català. Tanmateix, seguint la seua mirada, ambdós com animals que som, puc endevinar les seues cavil·lacions. No són tan dispars a les meues, simplement pensa fer les coses d'una altra forma. De tota manera crec que ells també tenen coneixement, que són intel·ligents com tot ésser viu existent a la terra. Ara mateix pensa: Què fot aquest imbècil, fumant el que fuma, mirant-me i prejutjant-me clarament?


dijous, 27 de març del 2008

Música en mitjanit

Mentre escolto la poesia musicada d'Ismael Serrano penso de com el món canvia en el moment que escoltes i interioritzes una cançó que t'agrada. Una bona cançó té la capacitat de fer-te veure el món, encara que siga per uns minuts, més prometedor. Si ho mires des d'una perspectiva objectiva pot semblar una tonteria, però és cert, i tots i totes ho hem viscut en les nostres carns. La conjugació de les notes i la lletra et dóna un caliu agraït sobretot en moments en que l'ànim està decaigut. Aquesta conjugació et fa sentir sentiments indescriptibles però sobretot tenim la tendència de sentir-nos els protagonistes de totes les cançons. A qui no li ha passat que escoltant la radio al cotxe, escoltant la radio en un mp3 al supermercat -sobretot en moments de depre amorosa- cada cançó que sona creiem que parla de nosaltres? Els humans som així, entenem el que volem entendre i escoltem el que no ens diuen.

Adjunto la canço que estava escoltant: "Canción para un viejo amigo" d'Ismael Serrano


Recuerdas los tiempos en que, viejo amigo, ardía en tu boca la azul madrugada. Borracha, Afrodita reía y brindaba contigo dejando el olor de otro cuerpo en tu cama. ¿Dónde encallaron esos días? ¿En qué luminosas playas?
Huyendo de ti y de la aurora, escapaste buscando en mil bares el abracadabra que detiene el tiempo, pero regresaste y te encontraste a ti mismo esperándote en casa. Y el alba sincericida trajo su rutina y su ancla.
El amor es la piedra que Sísifo 1 empuja. El mundo el cascabel de un gato asustado. Nadie nos avisó que amar es doler, que crecer es aprender que para regresar, y para casi todo, es tarde, y aquello que no fue nuestro más leal amante.
Así que brindemos ahora viejo amigo: que acabe este otoño y resuelva el misterio del eclipse en tu pecho, que aún no nos rendimos. De la noche aprendimos viejos sortilegios que ayudan a conjurar al reloj y sus espectros.
Sísifo abandona hoy su piedra en la cima y el gato se duerme esta noche en tus brazos. Quizás tengan razón y amar es doler pero quién diablos quiere regresar si lo que cuenta es aprender que no está perdido aquello que no fue, que no está perdido aquello que no fue.
1.- Sísifo: En la mitología griega Sísifo, hijo de Eolo y Enarete, marido de Mérope y fundador y rey de Éfir, fue condenado en el infierno a empujar una piedra enorme cuesta arriba por una ladera empinada, pero antes de que alcanzase la cima de la colina la piedra siempre rodaba hacia abajo, y Sísifo tenía que empezar de nuevo desde el principio. ¿Acaso el amor no parece a veces esa piedra?

http://es.youtube.com/watch?v=czjBomp1x4g

dimarts, 18 de març del 2008

Jutjant vides alienes

Jutjo la meua vida
abans d'haver arribat,
sense esperar l'espera
Es que sent la cadena
d'aquesta vil condemna,
adscrit a l'ignorància,
de la humanitat eterna
Agregat a la condemna
de la història oblidada,
d'aquesta humanitat;
desumanitzada...

dilluns, 17 de març del 2008

Intent de suicidi

Aquest text ha estat suprimit per tal de poder cumplir les bases d'un concurs. Qui el vulgue llegir que me'l demane. Gràcies.

dimecres, 27 de febrer del 2008

Campanya electoral mitificada

Estem inmersos en una campanya que peca un poc de massa "marquetingitzada". En primer lloc pels reis del marqueting -i que més s'ho poden pagar-. Els populistes están que trinen amb la seua campanya ja que veuen la moncloa molt lluny. Així ho espero perquè la situació em preocupa una mica. No se'ls ha ocurrit una altra cosa que ara vendren's la moto de que són el partit que representa als treballadors, això un home que no sap -ni per simple cultura general- que punyetes és un bonobus i el que porta per número 1 a un electricista multimillonari. Em preocupa aquesta dreta, realment. Están adoptant mesures a l'estil Le Pen.
Rajoy ha dit moltes frases celebres com: "Para ser presidente deberían exigir algo más que ser mayor de 18 y ser español". Té tota la raó, el que no entenc es que fa ell sent presidenciable pel PP si NOMÈS compleix aquestes dos condicions.
Ara que ha caigut un dels decents dels populars, no hi ha cap esperanza (mai millor dit). Gallardón es l'únic polític mediàtic de dretes que em mereix algún respecte, i al meu parer, l'únic capaç de modernitzar el PP per a convertir-lo en un partit democràtic. Com això no els interessa, li han tallat les ales.

Avui m'ha arribat un sms que m'ha preocupat, i per solidaritat l'he penjat aquí per a fer difusió. Tots el que entreu, aneu-lo passant si sou bones persones i teniu bon cor.

"Se busca una niña, lleva un billete de bonobus, responde al nombre de Esperanza. Va acompañada de un abuelito jubilado de Endesa, se han perdido. Por favor llamar a sus padres Mariano y José Maria, Calle conferencia Episcopal nº1"

Espero en totes les forces que tornem a renovar el president que tenim actualment, perquè com entren aquests canalles (sí, jo sí ho dic i no sóc Sabina) patirem com ja vàrem patir. Des d'aquí animar a la gent a que surtigue a votar i vote per les esquerres. Perquè sinó ho tenim molt molt difícil! Fem que no es cumpleixi el video que penjo a continuació.

Ja posats: Salut, socialisme i república!


dilluns, 18 de febrer del 2008

Algunes frases própies per recordar!

Desprès de qüasi mig segle mensual, torne a aparèixer darrera les lletres del bloc. Avui no tenia moltes ganes d'escriure i he decidit fer un recull de cites, frases o simplement parides que he escrit al llarg de la meua vida. Espere comentaris desprès de tants dies amb inactivitat. Salut!

"Tinc que confessar que em va parir la meua mare"

"Com deia el meu amic Grouxo Marx, perdoneu que no se m'aixeque"

"Jo moriré sense fills, com va morir el meu avi"

"No he vist en la puta vida a ningú del PP plorant"

"Vull que em faces l'amor a l'americana"

"Una vegada vaig sentir que hi habia un Dèu, desde llavors no he tornat a mirar el cel"

"Els meus millors amics están morts i mai els he conegut"

"Avui he torejat la vaca del cotxe del meu pare"

"L'únic rei intel·ligent que conec, és republicà"

"Jo i els capellans ens portem molt bé, tenim molt en comú, jo menteixo a les meues històries, i ells menteixen a les misses. Disculpeu-nos, és el nostre modus operandi"

"¿Si tot el món s'aturès què faries? Baixar-te els pantalons"

"El millor rock l'escriuen els poetes"

"Nomès per haber matat al rei dels poetes, els fatxes es mereixen el pitjor"

"He decidit no creure en Dèu. Però com ho perdona tot"

"Aquesta tarde li he posat una camisa de força a una mamella loca"

"Dèu va dir germans, però no va dir tontos"

"Estic fart de demanar perdó per no existir" (parrafrejant a Joan Fuster)

"L'únic Dèu que existeix és l'escriptor, ja que és l'únic que pot crear i manipular un món amb els seus habitants a voluntat"

"Em preguntes que ha de passar per a que cregue en Dèu? Creuré en ell quan em deixe un Ferrari a la porta de casa"

"Aquí jeu R.N.M. que va nàixer com va morir, sense que li demanessen permís"

dilluns, 28 de gener del 2008

Per què les dones estan tanta estona al lavabo?

Per a les xiques guapes d'Ulldecona, especialment per a Andrea, Jael, "Meta", Sulem i Silvi (Sí, sí, , que encara que sigues d'un "barri" d'Ulldecona: Freginals City, t'empadronem) ara ja he descobert perquè tarden tanta estona en anar a pixar estes dones... lee!
PD: Està enfocat des de els ulls d'una dona, per a us sentiu més identificades!


Per quin motiu les dones estan tanta estona al lavabo públic? El gran secret de totes les dones respecte als banys és que de nena la teva mamà et duia al bany, t'ensenyava a netejar la taula del vàter amb paper higiènic i després posava tires de paper curosament en el perímetre de la tassa. Finalment t'instruïa: 'Mai, mai et sentes en un bany public'. I després et mostrava 'La Posició' que consisteix en balancejar-te sobre el vàter en una posició d'asseure's sense que el teu cos faci contacte amb la tassa. 'La Posició' és una de les primeres lliçons de vida d'una nena, súper important i necessària, les ha d'acompanyar durant la resta de les seves vides. Però encara avui en els anys adults,'La Posició' és dolorosament difícil de mantenir quan la bufeta està a punt de rebentar. Quan 'han d'anar' a un bany públic, es troben amb una cua de dones que et fa pensar que dintre està Brad Pitt. Així que demanes torn i esperes pacient, somrient amablement a les altres dones que també estan discretament creuant cames i braços. És la posició oficial de “m'estic pixant”. Finalment et toca el teu torn, però sempre arriba la típica mamà amb la nena petita que no es pot aguantar més i aprofiten per a saltar-se ambdues la cua amb tot el morro!!!. Llavors verifiques cada cubícul per sota per a veure si no hi ha cames. Tots estan ocupats. Finalment un s'obre i et llances gairebé llençant a la persona que va sortint. Entres i et dónes compte que el pica port no funciona (mai funciona); no importa... Penges la teva bossa del ganxo que hi ha en la porta, i si no hi ha ganxo (mai hi ha ganxo), inspecciones la zona, el sòl està ple de líquids indefinits i no t'atreveixes a deixar-lo aquí, així que t'ho penges del coll mentre mires com es balanceja sota teu, sense contar que et desnuca la corretja, perquè la bossa està ple de trastos que vas anar ficant dintre (la majoria de les quals no uses, però que les tens per si de cas). Però tornant a la porta... com no tenia pica port, solament tens l'opció de sostenir-la amb una mà, mentre que amb l'altra d'una tirada et baixes les calces i comences 'La Posició'. Alleugeriment...... AAhhhhhh....per fi...!!!. Aquí és quan les teves cuixes comencen a tremolar.... per que estàs suspesa en l'aire, amb les cames flexionades, les calces tallant-te la circulació de les cuixes, el braç estès fent força contra la porta i una bossa de 5 kg. penjant del teu coll. T'encantaria asseure't, però no vas tenir temps de netejar la tassa ni la vas cobrir amb paper, interiorment creus que no passaria res però la veu de la teva mare retrona al teu cap: mai et sentes en un water públic!!!!'. Així que et quedes en 'La Posició' amb el tremolor de cames, llavors per una fallada de càlcul en les distàncies una esquitxada finíiiiiisima del “xorro”t'esquitxa el teu propi cul i et mulla fins a les mitges!!!. Tens sort si no et mulles les teves pròpies sabates, i és que adoptar 'La posició' requereix una gran concentració. Per a allunyar de la teva ment aquesta desgràcia, busques el rotllo de paper higiènic peroooo, joooooder...! el rotllo està buit...!!! (sempre). Llavors supliques al cel que entre els 5 kg. d'andròmines que duus a la bossa hagi un miserable cleenex, però per a buscar a la teva bossa has de soltar la porta, dubtes un moment, però no hi ha més remei i quan soltes la porta, algú l'empeny i reps un cop de porta que has de frenar amb un moviment ràpid i brusc, sense miraments o tot el món et vora semi-sentada a l'aire amb la calces pel genoll NOOO!!. Llavors crides allò de O-CU-PA-DOOOO!!!, mentre continues empenyent la porta amb la teva mà lliure, dónes per fet que totes les que esperen en l'exterior han escoltat el teu missatge i ja pots soltar la porta sense por, ningú intentarà obrir-la de nou, (en això les dones es respecten molt) i et disposes a buscar el teu suposat cleenex sense aclaparaments, t'agradaria usar més d'un però saps el valuosos que són en casos similars i t'apanyes amb un si de cas.
En aquest precís instant s'apaga la llum automàtica del bany, en un cubícul tan reduït no pot ser tan difícil trobar l'interruptor!!!. Dónes la llum de nou amb la mà del
cleenex per que l'altra segueix subjectant les teves calces, vas contant els segons que et queden per a sortir de allí, suant per que duus l'abric posat ja que no hi ha penja-robes, i és que, cal veure el calor que fa en aquests llocs tan petits i en aquesta posició de força en la qual segueixes, amb els bessons a punt d'esclatar. Sense contar el cabreig que duus pel cop de porta, el desnuament amb la corretja de la bossa, la suor que corre pel teu front, l'esquitxada del xorro a les cames i a les mitges, que encara estan mullades; el record de la teua mare que estaria avergonyida si et veiés així, perquè el seu cul mai va tocar el seient d'un bany públic, perquè francament, el teu no saps quina classe de malalties podries agarrar aquí. Però el desastre no acaba... estàs exhausta, quan et poses dempeus ja no sents les cames, et re-coloques la roba ràpidament i tires de la cadena sobretot!!. Si no funciona preferiries no sortir mai d'aquest bany, quina vergonya!, llavors surts al rentamans. Tot està ple d’aigua així que no pots soltar la bossa ni un segon, ho penges al muscle, no saps com funciona l'aixeta amb els sensors automàtics així que toques fins que surt un xorro d'aigua fresca, i aconsegueixes sabó, et rentes en una posició de geperut de Notredame perquè no rellisqui la bossa des del teu muscle i acabi en la pica del bany sota el xorro automàtic, el assecador d'aire és una andròmina inútil així que acabes assecant-te les mans en els teus pantalons, per que no penses gastar altre cleenex per això!!!.
I surts passant al costat de la línia de dones que encara estan esperant amb les cames creuades i en aquests moments ets incapaç de somriure cortesament, conscient que has passat aquí una eternitat. Tindràs sort si no surts arrossegant un tros de paper higiènic pegat a la teva sabata del llarg del riu
Mississippi, o pitjor encara, amb la falda arromangada enxampada per les teves mitges que et vas pujar a la velocitat de la llum i ensenyant el cul!!!.
I surts. En aquest moment entra el novio de la “tardona” que ha tingut temps de sobres per a llegir 'Guerra i Paz' mentre t'esperava. 'Per què tardes tant?', et pregunta irritat. 'Havia molta cua' et limites a dir. I aquesta és la raó per la qual les dones van en grup al bany, per solidaritat, ja que una t'aguanta la bossa i l'abric, l'altra et subjecta la porta, una altra et passa el
cleenex per sota de la porta i així és molt més senzill i ràpid; ja que ella solament s'ha de concentrar a mantenir 'La Posició' i la dignitat.

dimecres, 23 de gener del 2008

Intent de poesia

Avui toca una mica de literatura, concretament poesia. Ja sé que no agrada molt llegir-la, però feu un petit esforç perquè és un camp de la literatura que quan l'entens i l'interioritzes val la pena. Aquesta poesia és de les més serioses i profundes que he escrit mai, dedicada íntegrament a Cris ja que ha estat el "muso".
Estàvem a classe de llatí i venia emprenyat de classe d'Art (m'han titllat de mediocre, "cazurro" i anti-art en bones paraules, bueno no tant ni molt menys, però esque si no li fiques ficció a una història no té emoció, ja, ja ho se, ces't la vie. Va! seguiu-me el "rotllo") així que tot emprenyat com estava, ve Cris i me diu: "He escrit això, mira a veure que et sembla." Així que he agafat el text i l'he corregit exageradament. Li he donat i ha fet cara de dir, "este tio de què va?", llavors he agafat el full i li he escrit un conjunt buit enorme. I d'aquí ha vingut la idea, gestada íntegrament aquesta tarde al glop's (Pub local) com ve sent costum. Espero el vostre comentari sobre la interpretació que li doneu a aquest intent de poema. Ànim!


Conjunt buit

Per a Cristian Ferré per aguantar les meues extravagàncies i excentritats
Que es mogue la paraula
pel tapiç de la intel·ligència
sobre el puny tancat de la indecència
per la sang seca, de la cruel guerra

Simplement, una al·legoria
de la meta social no adquirida
la hipèrbole de la perfecció somiada;
el paradigma d'una generació escarmentada

No lluito més envers aquesta ignorància
Artista vols? Doncs, extravagant

Sembla que en aquesta vida, res val per a res
No em manifesto, callo
Vols que escrigue alguna cosa?
Conjunt buit....
23-01-08

dimarts, 22 de gener del 2008

Reflexions filosòfiques sobre la vida

Avui parlant amb una amiga del continent germà, de Sud amèrica, m'ha fet recordar una reflexió que vaig fer fa mesos sobre qui regeix la teua vida. Crec que quan algú emigra del seu pais no estranya les nacions ja que són pur romanticisme, no estranya els estats, els equips de futbòl o les banderes. Quan algú emigra a una altra realitat aliena de la coneguda, estranya al seus amics, a la seua familia que aquests son la seua nació, però tambe estranya la seua realitat més propera, el seu poble, el seu barri, el seu bar de costum. Aquesta reflexió no la vaig escriure pensant nomes amb els emigrants/immigrants sinó que li vaig donar una doble vessant ja que per a mi, que ni soc emigrant ni immigrant, és la meua filosofia. M'he permes el "luxe" de posar una traducció al castellà, que ningú salte a la "yugular", mira, desprès de tot, encara tinc fé amb el bilingüisme equitatiu:

¿Què composa la meua vida?

La meua vida és un compost de totes i cadascuna de les persones en les que comparteixo la sang, els meus amics, els coneguts i també dels que veig cada dia pel carrer, al pub o pel msn, molts dels quals no recordo ni el nom.


¿Qué compone mi vida?

Mi vida és un compuesto de todas y cada una de las personas de las que comparto mi sangre, mis amigos, los conocidos y también de los que veo cada día por la calle, en el pub o por el msn, muchos de los cuales no recuerdo ni el nombre

21-01-2008

divendres, 18 de gener del 2008

L'ensenyament "in situ"

Comencem durillo? Doncs si! Bé seré sincer, és un escrit que ja tenia i ara he revisat una mica. Espero els vostres durs comentaris FIRMATS.

PD: El títol te'l dedico desprès de la discussió del Llatí. No parlaré més ja, que allò pareixia la tercera internacional. Per cert, qui es Bakunin?
----------------------------------------------------------

Vivim en un món on tot gira al voltant del resultat: és a dir, hom vol les coses ja i que signifiquen el mínim esforç possible. Aquesta afirmació palesa com és actualment l'ensenyament. La filosofia de l'alumne i moltes vegades també la del professor, es basa amb l'obtenció progressiva de bones notes o si mes no, aprovats.
M'atreveixo a dir, i crec que no m'equivoco, que vivim en un sistema d'ensenyament Maquiavèlic ja que "el fi no justifica els mitjans". M'explico. Algú pensa que un bon estudiant és qui treu bones? Qui aprova, és intel·ligent? Jo crec que això no sempre és així ja que molts estudiants es fiquen a estudiar separant el llibre que tenen a les mans de la seua vida diària, entenen que l'estudiar o el saber serveixen única i exclusivament per a aprovar un examen. Aquests, al meu entendre, no són els bons estudiants. Malgrat tot són la gran majoria. Això, és conseqüència del model economico-social que ens toca viure i que fa que les persones, els alumnes, empren l'ensenyament com a instrument i/o vehicle per a tenir un sou millor, i en poques ocasions per a crèixer com a persones. Però el que em fa realment temor, es que aquestes mateixes persones, per la condició "sine qua non" de les bones notes, seràn les que ocuparán els llocs importants en l'àmbit laboral i emprarán aquesta mateixa filosofia en citats càrrecs. Aquesta premisa bàsica es repeteix quan els que ahir van èsser alumnes, avui passen a ser professors. D'aquesta manera estem atrapats en un sistema que te llacunes per allí on mires. I aquesta conclusió no la trec jo, sinó que ho evidencien els resultats no tan acadèmics sinó el vagatge cultural que pot tenir, per exemple, un determinat percentatge de llicenciats, la seua especialització pot ser molt bona, però en canvi la mal anomenada "cultura general" és en molts casos prou escassa. Sense anar més lluny m'he trobat llicenciats en economia que no saben qui és Karl Marx (i ho dic en plural).
S'han de buscar sistemes alternatius, o almenys no deixar que aquest neo-liberalisme (entès com a model econòmic) s'apodere del més preciat i valuós que tenim: l'educació. S'ha de donar pas a la llibertat intel·lectual de l'alumne, a la creativitat, imaginació, opinió, i no al lliure albedriu d'aquest. S'ha d'ensenyar a ensenyar, s'ha d'ensenyar a estudiar. Però sobretot s'ha d'entendre l'ensenyament com un mitjà per a saber més, per a pensar, per a divertir-se, i no, caure en l'ensenyament com a negoci, vil i competitiu (com ens volen vendre últimament). No s'ha d'entendre l'ensenyament com una vulgar clàusula del sistema capitalista.

dijous, 17 de gener del 2008

I per fi ha nascut

Desprès d'un part d'una mitja hora ha nascut el fill pródig com una necessitat bàsica d'escriure diariament, no sé si per a deixar testimoni o simplement per a realitzar una catarsi totalment necessaria en aquests temps tan foscos. El que sé es de la insistència interna d'aquestes ganes d'escriure, mes bén dit, d'aquesta necessitat d'escriure que fa que el paper, o en aquest cas: l'ordinador; sigui un testimoni en primera persona d'aquesta necessitat de tenir un petit col·lectiu lector asidu que t'intente comprendre, encara que sigue falsament.
Francament no crec que aquesta empresa sigue seguida per algun lector, però de no ser així, crec que em donaré més que satisfet en torturar-me i continuar escribint amb tota la periodicitat que em siga possible. També espero, que en el supòsit de que sigue visitat aquest lloc, hi hagui un sentit crític i un diàleg constant mitjançant els comentaris.
Gracies per no adormir-vos!