dissabte, 7 d’agost del 2010

Biesperma


Tu i jo,
prenyarem tots els versos
amb un brogit mesclat d'esperma espès
en forma de lletres.

Per a que esdevinguen
el que tu vulgues.

dilluns, 14 de juny del 2010

Irònic és poc


Vull ser lliure però sóc
esclau del tabac.
Què li farem. Rebutjo
l’opressió d’un estat
i em subjugo a una màquina
que em cobra per a donar-me
l’hora.
Vet aquí la genial
incongruència humana.

Ulldecona, 3 d’abril del 2010

diumenge, 14 de març del 2010

Enyor



Esta vesprada, que no hi ets,

tornen a sonar els Beatles i

sembla que el temps s’apega

per les parets

sense deixar córrer els rellotges.


Dient les coses que no ens

atrevim a dir encara.


El coixí del meu llit

encara fa la teua olor.

Ja saps, ja sabeu.

O potser no ho havia dit mai encara.

Les olors per a mi són una ruleta russa

amb premis i suïcidis arbitraris.


Encara no he fet el llit.

No el faré.

A la nit em tornaré a ficar dins

de la mateixa manera que l’has

deixat aquest matí.

Potser siga l’única forma de trasplantar

alguna cosa semblant a una abraçada.


Bé, és igual. No he dit res.



Quina llàstima que no estigues aquí...




Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010


dissabte, 13 de febrer del 2010

Andy Warhol en bicicleta

Vull deixar d'escriure.

No sé què passaria si
deixés de banda
la teràpia del paper.
Potser em sortirien
els mots per les orelles,
o me'ls hauria d'engolir
com la verdura de la infància.
Amb paciència i sense ganes.

Potser em tornaria més boig
del natural i cridaria
espontàniament pels carrers
per a espantar els mals esperits.

Potser em faria una persona assenyada.
Pensaria menys, votaria bé, em casaria
i tindria dos fills que treurien
bones notes.

No penso deixar d'escriure.
De moment.

dimecres, 13 de gener del 2010

Un dia qualsevol, O no.

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-





Salou, 13 de gener del 2010