Bon vent i sense barca
La pluja borra la teua
presència del balcó.
I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.
Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.
Volia. Esperava més de tu.
Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.
Tarragona 22 de Setembre del 2008
La pluja borra la teua
presència del balcó.
I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.
Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.
Volia. Esperava més de tu.
Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.
Tarragona 22 de Setembre del 2008
5 comentaris:
l'amor ha de tenir pes per si sol; na ha de servir per cal mar el dolor
M'agrada la reflexió final :)
Escrius molt bé, s'ha de reconèixer. Jo quan feia 2n de bat també em vaig posar a escriure (poesies i narracions), però ho vaig deixar perquè no tenia cap incentiu (no com al bat que ho feia com a treball "voluntari" per pujar la nota -no suspendre-). Actualment em conformo amb 5 minuts cada mes d'inspiració i tranquil·litat que desenvoquen en 3 paràgrafs més de cada història (3 de començades, cap d'acabada).
Ens veiem!
Aquesta poesia, a part de recordar-me el primer cop en que me la vas llegir entre espelmes, canuts, ron i MOLTA sinceritat, em desperta sentiments viscuts en temps passats, em trasllada a aquell precís instant en que, d'alguna forma o altra, vaig sentir això que descrius tant animalment bé en aquestes línies...
Raül Najas, ME MATES!
Jud :)
És preciosa, el final es brutal...(va pal msn)
PD: Eres el millor poeta del mon i els editor haurien de fer-te una mamada per a publicar
Publica un comentari a l'entrada