Biesperma

Tu i jo,
prenyarem tots els versos
amb un brogit mesclat d'esperma espès
en forma de lletres.

Per a que esdevinguen
el que tu vulgues.

Irònic és poc

Vull ser lliure però sóc
esclau del tabac.
Què li farem. Rebutjo
l’opressió d’un estat
i em subjugo a una màquina
que em cobra per a donar-me
l’hora.
Vet aquí la genial
incongruència humana.

Ulldecona, 3 d’abril del 2010

Enyor

Esta vesprada, que no hi ets,

tornen a sonar els Beatles i

sembla que el temps s’apega

per les parets

sense deixar córrer els rellotges.

Dient les coses que no ens

atrevim a dir encara.

El coixí del meu llit

encara fa la teua olor.

Ja saps, ja sabeu.

O potser no ho havia dit mai encara.

Les olors per a mi són una ruleta russa

amb premis i suïcidis arbitraris.

Encara no he fet el llit.

No el faré.

A la nit em tornaré a ficar dins

de la mateixa manera que l’has

deixat aquest matí.

Potser siga l’única forma de trasplantar

alguna cosa semblant a una abraçada.

Bé, és igual. No he dit res.

Quina llàstima que no estigues aquí...

Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010

Andy Warhol en bicicleta

Vull deixar d'escriure.

No sé què passaria si
deixés de banda
la teràpia del paper.
Potser em sortirien
els mots per les orelles,
o me'ls hauria d'engolir
com la verdura de la infància.
Amb paciència i sense ganes.

Potser em tornaria més boig
del natural i cridaria
espontàniament pels carrers
per a espantar els mals esperits.

Potser em faria una persona assenyada.
Pensaria menys, votaria bé, em casaria
i tindria dos fills que treurien
bones notes.

No penso deixar d'escriure.
De moment.

Un dia qualsevol, O no.

Ric per dins i per fora ploro.
Les llàgrimes xisclen com la mà d'un bon guitarrista
relliscant pel màstil d'una guitarra elèctrica negra desendollada.
Un ritme de Blues B.B. King republicà.
Les notes són de cartró i paper de plata d'embolicar entrepans.
-tinc temps de sospesar la cadència de cadascuna-
La música només la sentim ell i jo.
L'espera te quelcom d'eròtic. La necessitat de la carn
interrompuda per l'espera d'un amor que no sé si he tingut, si tinc,
o mai tindré.
Es dobleguen les cantonades quan hi passo.
Una triple arrova llunyana i tostada em desequilibra
tot l'equilibri possible.

Em demano una altra canya.
Truco a un amic per a que vinga i siga partícep de tot això.
"Pitxorra, en vint minuts estic allà"
M'encenc un Chester i estripo el paquet.
A la tele de plasma que tinc darrere posen videoclips.
-només se salva alguna cançó-
La cambrera -que crec que parla romanès o alguna llengua eslava-
em mira amb una cara entre curiosa i judicial.
Estic sol a la barra, fumo i escric en un bloc negre que em recolzo a les cames.
Li llegiria el que escric.
De fet, m'encantaria ara agafar la tele de plasma, rebatre-la tres o quatre
vegades contra el terra i que el silenci que acabaria de crear em permetés
dibuixar les paraules a l'aire amb la tinta negra que em guardo a la veu.
A la cambrera i a mi només ens separa el pudor de la imbècil aparença humana.

Encara sento aquella música que improvisa el guitarrista de la mà que xiscla.
Encara no hem pogut endollar la guitarra.
La música la seguim sentint -que no escoltant- només ell i jo.
Però almenys li intentem ficar lletra a aquesta melodia que no cessa.

-ara ve un rift i el guitarrista fa la carassa pertinent-





Salou, 13 de gener del 2010

La història mai contada

Recordo la història que no surt als llibres.
Coberta de pols i cendra i amb
un regust a opressió i oblit.
La història que fan les gents (així en genèric)
sense voluntat de perviure.
La que han fet les mares i les persones
clau de noms anònims.
Aquella que fan cada dia els amors invencibles que duren tres anys.
La història que fa la tendresa i tots els artistes
que no fan art però l’evoquen.
La que fan els carrers de quitrà, misèries i vida.
La que fan els sorolls, els consells, les carícies,
la violència, les utopies, les morts, la solitud.
Gora la història mai contada!

Catarsi sexual

Besaràs els llavis d’algú altre

I en la teua recerca constant

Per fi trobaràs la vida,

Aquella que has buscat

-sense matar-te massa-

En cada plec de llengua

Dels teus torturats amants.

Jo, en aquell moment,

Estaré ofegan-te en un vas

De whisky rebaixat amb aigua.

Cremaré el llit, la roba,

La meua pell, els meus records...

Tot allò que fa olor a tu.

Només llavors podré

Començar a oblidar-te.

Ulldecona, 1 de setembre del 2009

Parlem de..

Parlem de cardar per accident
parlem de parlar sense dir res
parlem del sorprès que mai sorprèn
parlem d'alçar-se pel seu pes.

Parlem de les escales qualsevols
parlem del riure sense ganes
parlem de l'amor mal correspost
parlem de l'adulteri sense banyes.

Parlem d'un sí embolicat
parlem de l'hostatge mal lligat
parlem dels grisos de colors.

Parlem de les viudes amb marit
parlem de dones amb pèl al pit
parlem de ficar-li dos collons.


Molí l'abad, Pobla de Benifassà, 11 d'agost del 2009

Dissabte: Divendres amb ressaca

Banalitats de purpurina
romanticismes superficials
Coses dites per no callar
besos de sucre i melamina

Vosaltres, àngels amb sexe
comerciants de múscul i cervell
Perquè us preocupeu de la roba
quan el vostre món és sense?

La felicitat és una cançó electrònica
Els dissabtes són de paper couché
plagats d'hedonistes sense elegància.

I a un racó fosc del carrer Balmes
et pregunten a l'orella: "Ja has acabat?"




Ulldecona, 10 d'agost del 2009

Versos d'estiu: II

Cercar quelcom per ser lliure
com qui busca un tall de meló
en la boca.

Els hiverns són freds
i els estius calurosos a Tarragona.

I segueix rondant la merda rutinària
de cada dia.
Dansen les xemeneies i
un funcionari es toca els collons
abans de fer el cafè.

Tot com sempre.

Els jòvens passen pel costat
i et tomben alimentats de no se què.

La mare que recull a la nena al
col·legi nihilista de monjes, els
trossos de carn que descarreguen
al mercat, un petroler
de joguina al port.

Olor a canut, a herba.

I motors. Motors i xais.

Tarragona, 11 de juny del 2009

Versos d'estiu: I

I va rodolar el que deies escales avall.
"Això és una merda"
Però és.

Hi ha besos de mossos al carrer:
olor de murta i de lubricant de condó.
Hi ha amistats amb ziga-zaga
i punyalades a l'esquena.

I ell em diu que això és així,
que no hi ha més, que ja està.

"Que ja està"

Imbècil xiquet sense llums.
Si encara vas plorant pels racons
i queixan-te d'existència.

Mentre, al bloc veí, algú s'escorre.

Tarragona, 11 de juny del 2006

Perquè Iniciativa Internacionalista? Una ràpida reflexió

La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?

L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...

Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.

Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”

Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.

Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!

Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.

Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!

Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...

El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.

S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.

És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.

El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.

www.iniciativainternacionalista.org

Cançó i poesia contra la repressió

Aquest dissabte 23 estaré al Casal Groc de Barcelona recitant uns versos per la llibertat acompanyat de la guitarra de Pepet i Marieta.

Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.

També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...

El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.

Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet,

manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Més informació:

www.abosoluciojona.org

collita del 09

El meu propòsit final
no era escriure versos.
Només volia arrencar-te el cor,
plantar-lo al terra
i regar-lo generosament.
Per a que cresqueren els desitjos
que vam somiar els dos.
Més tard vaig comprendre
que això es deia enamorar-se.

1 de maig del 2009

Repressió

Franquisme


2009

Quina és la diferència? Que ara la culpa la tenim nosaltres

El gremi estanquer i els fumadors

Sóc un fumador reincident i ben bé que ho saben les meues amistats. Això no té cap mèrit. Com a usuari dels plaers i dels inconvenients d'aquest revulsiu -no entrarem ara en el debat sobre el consum i l'opinió i ús personal de certes drogues legals- conec sobradament el modus operandi del gremi estanquer.
No podem deduir un fumador estàndard. El tabac és consumit tant per homes com per dones de totes les edats -cada vegada més joves i aquest article n'és un clar exemple-, de totes les classes socials, de totes les ideologies excepte algunes que fumen només una altra cosa més natural, etc. Per tant posarem per cas que el nostre fumador model que entra en un estanc és una noia d'uns 19 anys que com qualsevol persona ben parida li agrada que se li adrecen, i encara amb més motiu si està pagant per aquell afer, amb cert respecte i amabilitat. Ara bé, només amb el respecte i amabilitat que està permès en aquell intercanvi. Perquè si el senyor o la senyora que està atenent a la nostra fumadora model comença a passar-se d'aquella permissivitat que no està escrita enlloc però que hi és, no obstant, la nostra amiga pot acusar-la d'impertinent o en el pitjor dels casos de xafarderia innecessària.

Tornem al cas que ens ocupa. Jo solc comprar en dos estancs que estan clarament diferenciats i no per la varietat dels seus productes que sol ser la mateixa. En el primer, la dona que atén, que deu tindre una cinquantena d'anys i un sexe prou dolent tal com denota la seua expressió d'estrenyiment sexual, ni et saluda a l'entrar. Només fa un petit exercisi oral, quasi inintel·ligible, quan et diu el preu del producte. En l'altre, al que vaig més sovint i que el tinc més prop de casa, siga dit de passada, m'atén un home relativament jove – i que quede clar que aquest no és el motiu pel qual hi vaig- que només entrar ja et saluda amb un somriure i un corresponent “bona tarda” o “bon dia” depèn de la franja horària, és clar. Una volta has demanat el que vols no et diu el preu fins que no li has demanat i t'ho fica dins d’una petita bossa blanca de plàstic. Li pagues, et torna el canvi i sempre insisteix en que no et deixes la bosseta amb els productes que acabes de comprar. Agafes el canvi, agafes la bosseta, dius adéu i et disposes a marxar quan justament estàs a dos passes de la porta torna a reiterar: “bona tarda”. Aquest és el meu model d'estanquer, educat, amb un tracte just, sense concessions. Tanmateix aquesta tarde no ha estat així. Ja fa pràcticament dos mesos que hi vaig sovint. I avui abans que em deixés demanar-li el meu paquet de Lucky Strike m'ha preguntat el nom. I pam! Ja s'ha carregat només amb una frase aquell contracte no escrit però que hi és. O hi era.

Ben mirat, jo estic aquí fumant i escrivint aquest article. I ells deuen estar atenent a la capa de la població que fa fum i segur que no estan fumant perquè -sempre m'ha fet molta gràcia- als estancs no es pot fumar! I suposo que per a suplir aquesta addicció interroguen als seus clients pels quals deuen tenir cert rancor perquè saben que quan sortiran per la porta s'encendran una cigarreta i ells no poden fins que no acaben la seua jornada laboral. Tots els vicis són legítims.

Tarde d'abril i cervesa

Sense tu vaig pansint-me
Ets tant necessari com l'aigua.
No tu en particular,
sinó allò terrible que em provocaves.

Ara ja no ho sento de la mateixa manera.
I no sé si alegrar-me'n
o posar-me més trist encara.
No sé com actuar.

Allò tan intens,
aquell orgasme sense sexe
que sentia cada volta que et pensava,
no hi és ara.

Potser que estiga confós
o temporalment insensible.

I no sé perquè t'escric estes línies.
Perquè dedico el meu temps a cavil·lar-te.
Quan et veig per les places,
en els meus coneguts i en els que no conec.
A voltes tant adorable i de vegades tant obscè i sobrer.

No et dignes ni a donar-me'n un trosset.
Almenys com a primer auxili.

Als meus peus secs pètals imaginaris.

I poquet a poquet m'apago cada vegada
que sé de la teua existència i no et tinc.

Estigues on estigues.
Estigues dins de qui estigues.


Plaça major d'Alzira, 14 d'abril 2009

Paraula de Déu

Ha començat la processó.

Cada tamborinada és un assesinat de l'esglèsia.

Els cristos ploren sang.

No pels humils pecadors del poble.

Sinò pels terroristes verbals i literals

vestit d'hàbit.

Els desitjo un últim sopar i un calvari.

Excomuniqueu-me.

M'estalviareu l'apostatació.

Però les veritats fereixen.

I no penso utilitzar eufemismes

ni tant sols una simple metàfora.

Tant se val el que escriga.

Els capellans seguiràn

demanant diners al poble

en el seu púlpit d'or.

Nietzsche tenia raó.

Déu ha mort.

Però no l'hem matat nosaltres.

S'ha suïcidat.

Alzira, 10 d'abril del 2009

Retrat d'un somnriure: Poema recitat i musicat

Aquí teniu el meu últim invent. Després de passar-me mitja nit i tot el dia d'avui he pogut aconseguir d'una manera mitjanament presentable la sintesi entre poesia i música. Espero que us agrade. Però el que més espero, i que no se sol produir, són els vostres comentaris. Si agrada pot esdevindre una cosa quotidiana. D'altra banda m'agradaria donar-li millons de gràcies a Oscar Ebri per ajudar-me amb la part tècnica. Sense ell no hagués estat possible.
M'agradaria dedicar-li aquest primer poema musicat a Jud, que marxa del pis. Prometo fer-te'n un de personalitzat. Se't trobarà a faltar.

Musica, guitarra, poema i veu: Raül Najas

Retrat d'un somnriure

Alguna cosa se t'està morint

amb la cigarreta que fumes.

El teu somnriure em torna

a rebentar els morros.

La jaqueta de pell

damunt del sofà de sempre.

Dic -de sempre- com si

et conegués de tota la vida.

Remata'm. Mata'm la innocència

que em vas anar prenent.

Regalima el temps

en la galleda de l'existència.

I diuen que ni s'ha de mirar endavant

ni s'ha de mirar el passat.

El cap a terra!

Carpe diem disfressat de ceguera.

Uns adéus que marxen i

uns adéus que diuen hola.

Però tu, segueixes somnrient

brut de bellesa.

I jo brut de desig

per mirar-te als llavis.

Flagel·la'm lentament

amb el fuet de l'estima.

Que l'àcid que rebossa el teu cor

trenque el meu vidre en mil trossets.

Tarragona, 4 de març del 2009

Burilles: Cendra i besades

A la tauleta de nit
entre llibres, revistes del temps
i envoltoris de condons
hi ha un cementeri de burilles.
Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,
d'altres estan consumides fins al filtre.
Algunes estan apagades perfectament i delicada.
D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada
i amb força.
Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.

Tarragona, 18 de febrer del 2009

De Salses a Guardamar per via melangiosa

"A tots els que no es deixen silenciar"

Aquella terra erma
on m'agradaria veure créixer
tots els meus desitjos.
Els nostres desitjos.

No és possible.

Els desitjos només creixen
en terres lliures,

no oblidades,

on recordes el que abans
recordaves.

Enyora el que mai has tingut
perquè és l'única forma
d'aconseguir el futur.

Tarragona, 13 de febrer del 2009

Un breu apunt

L'article que vaig publicar el 21 de gener passat sobre Obama i les seues circumstàncies ha estat publicat al setmanari El Temps a la secció de Cartes al director. Al número 1286 d'aquesta setmana. Aprofito per animar a llegir aquest paper que és realment deliciós en cadascuna de les seues edicions.

Un mar de potsers

Potser t'ha passat alguna vegada. Potser alguna vegada t'ha semblat veure entre la gentada, entre aquella gentada aparentment homogènia a aquell ent que ens estremeix, ens fa riure i plorar, aquell sentiment que científicament explica la dopamina i que en el dia a dia ens fa embogir.

Amb prou feines és un segon, un instant de la nostra història, un segon suficient per a deixar una cremada en el record i en l'ànima. I aquella visió et deixa paralitzat al mig del carrer -amb una mica de sort en un pas de peatons-. Et sents viu, boig, a contracorrent... Amb unes ganes profundes d'avançar cap a ell però no saps ni com fer-ho ni què dir-li.

I el cas és que no estàs segur que es tracte d'ell. Potser siga un imitador, o m'haja confós. No ho sé, perquè fa tant de temps des de l'última vegada que ens vam veure que ha canviat. I no poc. Jo també. Encara que a voltes vulga negar-ho. Segurament està bé que ho hagem fet.

Llavors em quedo pensatiu en la meitat del carrer pensant si confundeixo la realitat i el desig. Potser siga ell, però potser no, potser tinc tantes ganes de trobar-me'l que l'he inventat entre la gentada que deixa de ser aparent i cada volta és més homogènia.

Potser queda alguna cosa per dir-li, segurament alguna rucada. O potser només vull que em dirigisca la paraula per a que, aquell timbre de veu, em recorde aquells temps, aquells instants de suors i habitacions fosques, en que ell i jo érem immortals, invulnerables a les veritats que ens assoten ara. Potser només li preguntaria: “com et va?”, “tot bé?”, “On has estat tant de temps?”.

Potser quan li pregunte això em dirà que no em coneix de res, però potser que no. Potser que algun dia no m'esquive la mirada mentre al nostre entorn tot, absolutament tot, s'atura.

Tarragona, 5 de gener del 2006

Plans per avui

Tot rememorant escrits de fa uns anys....



Si tu em dius t’estimo, agafaré la granera i vindré nadant. Pintarem junts en un tapís l’escala del do. Et tocaré Tirant lo Blanc a la llum de la foscor amb una guitarra sense cordes. Ballarem una marxa fúnebre i després, menjarem desmenjant. Tu, cafè amb nous i jo, el meu tallat sense os. Després farem l’amor sense escorre’ns i quan em tornes a dir t’estime a l’acabar, et diré que jo no, i seguirem junts tota la vida.

10/06/07

Déu beneisca Amèrica

La primera al canto. Ahir abans del discurs d'investidura del flamant president dels EUA, el pastor de l'esglèsia evangèlica de Saddleback (California) Rick Warren va oficiar una invocació religiosa. El mateix capellà que setmanes abans havia equiparat les relacions homosexuals amb la pederastia. Tanmateix, al cap d'uns minuts el ja president Obama en el seu emocionant discurs -amb una oratòria que peca d'espessa de contingut i monòtona de forma, des del meu punt de vista- va fer esment a la llibertat i a la igualtat de l'home per gràcia de Déu -faltaria plus-. No són una incongrüència aquestes dues aparicions d'aquests dos personatges que es donen suport mutuament i que tenen opinions tan dispars almenys en aparença? O ja partim de la base que els homosexuals no som humans i per tant no mereixem aquella igualtat?

No cantem victòria. Alegrem-nos simplement. Un president pitjor que l'anterior és científicament impossible que existisca i a l'ensems que guanye les eleccions.
Però no cal oblidar que els EUA mantenen un sistema vexat que ha descafeinat unipolarment la vara de medir ideològica i en conseqüència només consta de dos lobbies que podriem definir i, en última instància simplificar, en dolents i no tant dolents.

Al cap i a la fi jo me'n alegro. Alguna cosa millorarà, és gairebé impossible que no ho faça. Tota la opinió pública mundial estarà a partir d'avui a sobre de la gestió del que es pensen que serà el fill pródig de la política de principis del segle XXI. M'enorgulleix pensar, com a ciutadà del món deixant a banda tota ideologia o matís , que un dels hómens més influients de la humanitat siga afroamericà. Encara que, comptat i debatut, segueix sent només americà.

Entorn de bar

“Tinc dret a ser com sóc, ni que només
siga perquè m’han parit així” Joan Fuster

Converses etíliques que es superposen
amb els meus dubtes.
Mil olors i sabors cancerigens
que esdevenen inhibidors per a la meua llibertat.
Certes temptacions que m'agradaria consumir conscientment.
Buits i plens sense mesura.
Cavernes, tavernes i molts, molts sentiments.

Raül Najas, Tarragona, El Pallol 18 de desembre del 2008

Arena entre els dits

Trec el mocador.

Entre acomiadament i catarsi.

Mentre les ones s'emporten

tota esperança.

I intenten ofegar aquell

amor jove.

L'aigua deixa l'arena tova

per a facilitar el camí

i deixar petjada.

El ventet propicia unes ganes

de començar de nou.

Certa frescor.

Mentre els vells caminen

eucarísticament.

Ociosos.

L'americana vola al vent.

Un extrem i l'altre onejen.

Com dues ales de plastelina

que baten a l'avenir.

I la maror sembla calmar-se

quan el jove s'agup

i li fa una fotografia.

El lector, que ho observa

desde la pasarel·la d'obra,

amb certa experiència ja

en la novel·la de la vida,

intenta canviar de pàgina....

Raül Najas Martí, Platja del miracle (Tarragona), 24 de novembre del 2008

Escolta el silenci

Escolta el silenci.
Tanca els ulls i escolta'l bé.
No sents uns crits alegres?
No aprecies el volar de les fulles,
com escapant d'aquesta serralada latent?

No veus la seua dolça actitud
verda i maternal?
No notes el calor de les roques?
No escoltes i admires la memòria
melangiosa del seu record?

Tanca els ulls.

Tanca'ls i escolta el silenci.




Raül Najas, Mola Roquerola (Farena), 25 de novembre del 2008

Lo peor del amor

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.

Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.

Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…

Poema: Lo peor del amor
Año: 2000
Letra: Joaquín Sabina

Lo pitjor...

Lo pitjor de la felicitat
quan acaba,
són els regalimats
records recordats.

La taca d'errors
ignorats del tot.
Els mil i un amors
sense cap ni una nit.

Lo pitjor,
quan recordes
els trens a l'andana
tant imbècil, tant feliç,
tant immòbil, tant París,
tant sol, tant tramuntana.


Tarragona, 29 d'octubre del 2008

Amors furtius

Amors furtius
que destapen mil sospites
i que volen suïcidar-se.

Amors de misèria
que corrompen concupiscències.

Amors... Bé, conveniències
que esdevenen teatre patètic
als escenaris de la banalitat.

Amors... Invencions
del segle XII! ¹


¹ Fuster, Joan: “Diccionari per a ociosos” Pàg: 4


Tarragona, 6 d’octubre del 2008

Bon vent i sense barca

Bon vent i sense barca


La pluja borra la teua
presència del balcó.

I a voltes encara et veig allí
incitant-me a seure
entre les teues cames.
A provar l'essència dels teus llavis
i a fer-me sentir viu.

Però només em volies
per pal·liar el dolor momentani.
Per canviar les llàgrimes doloroses
per gotellots de sensual suor.

Volia. Esperava més de tu.

Tot és lògic i sensat
fins que sorgeix un sentiment.


Tarragona 22 de Setembre del 2008

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència

Ahir mentre prenia alguna cosa amb uns amics, en plena vespra de la diada, em van dir una frase que no deixarà d'amartellar-me el cap. Varen dir que la meua llengua, en la que convisc, en la que llegeixo i escric, en la que m'han transmès les millors i pitjors noticies de la meua vida, en la que estimo, aquell ens fonètic que ja forma part de mi.... té una vida de seixanta anys.
Espero que fos una decaiguda de l'ànim pancatalanista del meu company, perquè aquesta és una predicció molt greu. Tanmateix la vida diària, i més a ciutat, li dóna la raó. Jòvens que canvien de llengua perquè el castellà els sembla “més elegant”, nouvinguts que no senten la necessitat d'aprendre la llengua del país, pares catalanoparlants que transmeten el castellà als seus fills... Una sèrie d'actes irracionals fruit de la inconsciència i la ignorància del poble que si no cessen faran desaparèixer no només una llengua, sinó que també una cultura, unes tradicions... en definitiva una manera particular de veure el món.
No vaig en contra del castellà ni de cap llengua, sinó que accepto i protegeixo a la meua que mereix tants de respectes com qualsevol altra. No existeixen llengües millors ni pitjors però aquesta és la meua i no penso renunciar-hi.
I doncs, què fem per a protegir-la? Després de molts disgustos, experiències, lectures, decepcions, anàlisis, rebutjos... he arribat a la conclusió que aquesta desitjada normalització de la llengua i cultura catalanes, els problemes seculars dels països catalans i les aspiracions del seu poble només poden fer-se realitat aconseguint un estat propi. Un marc físic on aplicar les lleis pròpies i amb un poble sobirà que no estarà sota el jou de cap altra nació aliena que decidisca per ell. Atès que pertanyem a un estat que silencia, dirigeix i ens intenta assimilar.
Per això avui, 11 de setembre, aprofito per a cridar-ho als quatre vents. Perquè no és una intransigència, una curtesa de mires o un radicalisme. És un acte en defensa pròpia.
Els diners dels que s'apropien els podrem anar recuperant poc a poc però l'única llengua que es perd és la que s'abandona, per tant, si deixem perdre la llengua no la podrem comprar en cap diner del món.

Tipo Gos en concert

El proper 19 de setembre el grup faldut Tipo Gos realitzarà un concert a la sala Lo Submarino de Rasquera. Recomano l'assistència a l'acte ja que no faltaràn ritmes reagge, ska, punk....però sobretot amb ells no us faltarà festa de la bona.
Tipo Gos va nàixer al setembre del 2006 com una alternativa a la clàssica música local. Amb dos discos a les esquenes: "Punk al pantano" i "Només quedava extramonio" estàn preparant el seu darrer disc. Sens dubte Cris, Yves i Pere (Veu i guitarra, Veu i baix i Percussió, respectivament)han marcat un abans i un després en la música compromesa de la comarca.

La seua pàgina al My Space (on podeu veure on són els propers concerts i gaudir d'alguns dels seus temes)

Ara et toca a tu

I vas mirant la vida passar.
Dia a dia.
Entre cançons, llibres i versos d'Estellés.
La veus passar i no t'espera.
La intentes aturar i se t'emporta.
La crides: Aturat, no estic preparat!
Tant s'hi val!
Se t'emporta i et fa viure.
Sense cançons, ni llibres, ni versos d'Estellés.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 3 de juliol del 2008

Tu i jo

Tanquem-nos a casa.
Tu i jo.
Tanquem-nos a casa
mentre a fora tot segueix igual.
Ament-mos, besent-mos, només
existim tu i jo.
Tapem-nos amb el llençol
mentre escoltem cançons de Feliu
i ens contem fins els secrets més íntims.

Tanquem-nos a casa
mentre a fora,
el mòn s'enfonsa.

Raül Najas Martí, Ulldecona, 29 de juny del 2008

Rebateig

"Aquests són els meus principis; però si no us agreden, en tinc uns altres" digué Groucho Marx. Certament aquesta frase es podria atribuir a l'executiva del fins ara PSPV. En un canvi de directrius politiques presentades amb una nova ponència marc sota el titol "Amb tu un nou projecte" el PSPV incideix així amb el terme país valencià i amb la seua aplicació en el nom de la formació: "País Valencià implica una incongruència amb el marc polític que nosaltres hem promogut. Un partit amb vocació de govern no pot aferrar-se a un imaginari particular que no es correspon amb el de la societat que aspira a persuadir." Aquest gir cap al centre, beneficia de tot punt l'hegemonia de la dreta espanyolista. Perquè en definitiva, en última instància, el PSCV o PSV o com vulga dir-se, els està donant la raó. Aquesta mesura jacobina no és nomès un "rebateig" és al cap i a la fi un replantejament del discurs valencianista, de l'única formació que té possibilitats reals de governar el País Valencià, per esdevindre,un discurs valencianista descafeinat, gens diferenciat del de Camps. Militants, per Dèu!

Llençol d'estels

Aquell estiu estava acabant amb mi. Cansat de pegar voltes al llit incapaç de dormir vaig decidir vestir-me i pujar al castell per gaudir de la frescor i la bellesa del ras. Quan vaig arribar a dalt de tot del turó vaig mirar el cel i em vaig trobar amb un llençol negre ple de llànties brillants. Em vaig estirar a sobre d’una àmplia roca i em vaig posar a contar els estels fugaços que veia caure, demanant el mateix desig a cadascun d’ells com si d’aquella manera, fent-ho tant reiteradament, el somni es complís a l’acte.
De sobte, vaig veure com l’estrella major va desaparèixer. Acte seguit, van apagar-se totes les altres estrelles, una per una. En un moment, aquell llençol negre que em cobria va esdevindre una manta que m’ofegava per instants. Què seria lo pròxim, què el mar es sequés? Que el Sol fes llum de neó? Vaig seure’m i vaig ficar el cap entre les cames. Vaig esclafir en un plor. Era injust que els nens que encara no havien nascut no poguessen gaudir d’aquell llençol de llànties lluminoses que tant em meravellava.

Ulldecona, 8 d'agost del 2008

Tanmateix

Mentre el jove pessiga el mugró.
Pantalons bruts de cendra pensativa.
Entre tintes xineses de mil versos enfollits.
Que volen sobreviure.
Al pis del costat uns joves fan l'amor.
Nodreixen el matalàs de salada suor.
Mentre les veles cremen suaument.
Cremen dolçament.

Entre besos i abraços.


Raül Najas Martí, Ulldecona, 8 de juliol del 2008

D'ací rau la senzillesa

“S'ha de fer tot tan senzill com siga possible,
però no més senzill” Albert Einstein

Senzill com una llagrima de vidre
que regalima sobre una faç de porcellana.
Com les diàries cares desconegudes
que em creuo pel carrer.
Senzill com el bufit del núvol estiuenc.
Com el fum d'un canut embolicat per la parella.
Senzill com el somnriure d'un nen feliç.
Com els acords d'una guitarra a la platja.
Senzill com repelar la melmelada del pastís.
Senzill com un t'estime a cau d'orella.
La senzillesa és una de les essències de la vida.


Raül Najas Martí, Ulldecona 3 de juliol del 2008

Entre fumades de pipa

Les ones concèntriques
del teu pensament
em vàren fer esperar
com la matinada espera
la fresca rosada

Segon a segon
l'espera regalimava
sobre el pètal
de la incertesa

Sense voler ser carn
ni res volàtil
va fugir absent
cap a l'avenir
de la teua decisió

Raül Najas Martí
Ulldecona, 1 de juny del 2008

Tempesta d'estiu

Els núvols grinyolen
preparant-se per a la batalla.

El cel està dividit entre el ras
i una negror impertinent.

Dos bàndols.

Un ventet pudent anuncia el vencedor.

El castell emblanquinat de por
tem l'oratge

L'espectacle de llums i ombres
està a punt de començar

L'electricitat torna a la terra
dirigida pel grinyolar ennegrit
que vol marcar distàncies.

S'obre el teló
i actua el vencedor


Raül Najas Martí, Ulldecona 13 de juny del 2008

Llum d'inspiració

Els dies de tristesa
la solitud m'acompanya
mentre escric versos de sang
a la llum que ella sosté.

Quan escric mentides, xiscla.
Estic condemnat,
a la solitud de la llum
i a escriure amb sinceritat

El do d'autoflagelar-se
sense sang freda.

A la llum de la solitud
jo, els versos i ningú.

Raül Najas Martí
Ulldecona, 11 de Maig del 2008

La queta es vol suicidar

“Tenint en compte que les 245 hores corresponents a les estructures lingüístiques comunes es faran en llengua catalana, un nombre equivalent d’hores es podrà impartir mitjançant la realització d’activitats d’aprenentatge de llengua castellana dins el còmput horari de lliure disposició o bé impartint continguts d’altres àrees no lingüístiques en llengua castellana”. Web del departament d'ensenyament.

No se'n donen vergonya de plantejar això? No tenim prou amb ràdios, televisions, pel·lícules, mòbils, diaris, revistes, programació informàtica.... en castellà que a sobre ens hem d'equiparar en hores d'ensenyament?
El suposat govern catalanista que tenia com a objectiu caminar cap a la normalització lingüística ha esdevingut una farsa. I ho demostren els resultats. La normalització lingüística significa més hores de castellà? La normalització lingüística és el bilingüisme en la documentació formal? La normalització lingüística significa que el govern espanyol (amb 25 diputats del PSC) no intervinga en la massacre del català al País Valencià i Balears? I significa que aquest mateix govern mostre una clara visió secessionista del català-valencià-Balear? La normalització lingüística, governants, és exactament un procés sociocultural pel qual una llengua s'adapta a una regulació ortogràfica, lexical, i gramatical (això s'anomena normativització) i, alhora accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua. Si cada vegada el català va perdent presència en diferents àmbits, la tasca del govern es pot anomenar normalització lingüística?

Matinada d’Ulldecona

S’ha fet de dia
a la vall de la dama dels merlets.

Ho sé perquè
els pardals criden.
I m’envolta
aquesta claror verge,
encara amagada
darrere el teló del Montsià.

Els llums dels carrers
encara són presents
com volent deixar
testimoni de la seua feina.

Al cel,
uns núvols grisos
de bon dia.

Qui poguera somiar
cada dia,
viure una albada d’Ulldecona.

Ulldecona, matinada del 6 de juny del 2008

Un enginyer proposa a l'ACA potabilitzar l'aigua dels aqüífers per combatre la sequera localment

Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa el sistema dels vaixells durant un mes, uns 22 milions d'euros"


Un sistema de depuració d'aigües de l'enginyer químic industrial Josep Tapias Parcerisas permetria potabilitzar els recursos hídrics subterranis de Catalunya amb una inversió similar al "que costa portar un sol vaixell per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, uns 22 milions d'euros", segons ha explicat a l'AVUI.cat.

Tapias va patentar el 2005 un sistema d’eliminació de nitrats dels purins, que permet utilitzar l'aigua per al reg sense riscos, i un altre sistema en aigües potables procedents de pous i aqüífers. Així, es podrien recuperar uns 900 hectòmetres cúbics dels recursos subterranis, cosa que garantiria l'aigua de boca "en excel·lents condicions", tal com ho corroboren els informes sanitaris.

L'ACA es fa enrere
Tot i que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va finançar els assajos de l'estudi, no han avançat les negociacions per a estendre aquest sistema, segons se li va comunicar a Tapias divendres passat. Tanmateix, l'ACA considerava que "el projecte permetria disposar d'una tecnologia que ha de permetre la descontaminació d'aigües i la resolució de problemes d'abastament en àmbits locals", segons una carta de l'Àrea de planificació per a l'ús sostenible de l'aigua, dirigida l'octubre del 2007 a l'enginyer Josep Tapias.

Josep Tapias creu que darrera aquestes negatives "s'amaguen interessos polítics" perquè interessa més fer transvassaments, de l'Ebre o el Roine, portar aigua en vaixells o construir canonades i dessalinitzadores.

Extret de la versió electrònica de l'Avui

1000!!

Sembla mentida. El bloc acaba de rebre la visita número mil. Si fa uns mesos, m'ho haguessen dit no m'ho creuria. Gràcies a totes i tots els que entreu i feu que l'escriure siga cada vegada més plaenter i profitós.

Només

Només, només vull:
Cantar sense pena.
Obeïr al cor
quan sé que s'equivoca.

Parlar-li al món
i dir-li que és boig.
Dir-li que conté mil roses
plenes d'espines.

Estar amb els meus
i que els deixen ser com són.
I que ens deixen ser.
Simplement.

Dansar al so
de l'esdevenir,
per fer previsible
el retrocès d'escopeta.

I llençar-te fils de veu,
que em conecten
amb tu.
Per a sempre.

Desde el desesper
desde el desencís,
poder somnriure
sense cautela.

I al foc final
a l'aigua -no sé-,
poder pegar-me un tret.
Al cap.
Amb vanitat.

Només vull...

Només,
Només,

Només.

Raül Najas

Ulldecona 5 de maig del 2008